Opinió

La contraportada

Un pintor cubà

Per aritmètiques o casualitats, dos poetes i pintors, un metge jubilat de Llagostera d'energia infinita i un supervivent cubà han quedat vinculats

A vegades la vida s'assembla a les matemàtiques i d'altres a l'atzar. Aquests dies, a Llagostera, s'exposa una nombrosa col·lecció de quadres d'un pintor cubà conegut com a Díaz-Marrero, que mai ha trepitjat terres catalanes. L'obra omple la sala llagosterenca d'una extraordinària vitalitat tropical, colorista i imaginativa que als ulls de la gent eixuta i aspra d'aquestes terres esdevé particularment enlluernadora. És una col·lecció que ha anat reunint el metge, i també pintor i poeta d'aquesta població, Pompeu Pascual, per raons que no sé si hem d'atribuir a l'atzar i els seus girs o a alguna lògica matemàtica que se'ns escapa. Díaz-Marreno, que de fet s'anomena Juan José Pérez Marreno, s'acosta a la cinquantena i en l'actualitat viu a Mèxic, a Coatzacoalcos. A més de pintor, ceramista i gravador, és poeta, i també, segons convingui, fuster, pescador i veterinari. Va néixer i viure durant molts anys a Bejucal, prop de l'Havana, justament la ciutat on un ascendent dels Pascual es va establir després d'emigrar a finals del XIX i on encara resideix una branca de la seva família. Fa uns anys, en Mingo, un dels fills de Pompeu Pascual, corrent món i buscant encuriosit aquestes reminiscències familiars, va trobar el taller del pintor i la festa de color i poesia que aquests dies s'exposa a Llagostera. Els quadres que va regalar al seu pare en són l'origen. La complicitat estètica es va desencadenar immediatament i, per aritmètiques o casualitats inintel·ligibles, dos poetes i pintors, un metge jubilat de Llagostera d'energia infinita i múltiples interessos i un supervivent cubà avesat a les precarietats dels països empobrits han quedat vinculats, més enllà dels oceans, de les edats i condicions i de les diverses vivències i experiències personals que forçosament els separen. Aquesta connexió, aquest lligam que deu sorgir de les profunditats de la nostra pròpia naturalesa, conté, segurament, algun missatge esperançador i optimista sobre la condició humana. En Pompeu observa els quadres i en parla amb entusiasme. Són poemes visuals, diu, i en mostra els detalls, el traç d'un dibuix, el color, les figures recurrents o inesperades, un peix o una torre de guaita pròpia del paisatge cubà quan aquell país era un límit fronterer de la guerra freda. Ells dos han conversat en alguna ocasió per telèfon però el diàleg, sospito, és molt més fluid a través de l'univers plàstic que es pot contemplar en la col·lecció de quadres que Pompeu Pascual ha anat reunint i que ha volgut compartir amb els llagosterencs. La capacitat comunicativa, la força dels llenguatges artístics que furguen en alguna essència que compartim, és clar, però també el miracle de sensibilitats properes més enllà de les lògiques i les distàncies, ja que la vida, certament, a vegades sembla empesa per l'atzar i d'altres per les matemàtiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.