Com a mínim, un parenostre

Sembla un comentari macabre, però sol fer-se a totes les llars, incloses les respectables: «El canvi de temps se'ls emporta tots.» Així ha estat aquest inici d'estiu, tot i que malgrat la globalització, els canvis de temperatura no són iguals a tots els llocs del planeta. Aquest darrers dies, al món de la necrològica cultural hi ha hagut molt moviment: la ballarina Pina Bausch, l'escriptor Baltasar Porcel, el dibuixant Alfons Figueras i el cantant Michael Jackson. Quatre personatges solvents en les seves branques creatives, però d'incidència diferent (com les pujades de termòmetre) segons l'àmbit d'influència. Porcel, als territoris de parla catalana; Bausch, a tot el món, amb les limitacions de difusió que encara té la dansa contemporània; Alfons Figueres a l'àmbit català i espanyol, i Michael Jackson, fins als límits on va arribar la nau Enterprise.

Hi ha una diferència important entre la dimensió de Jackson i la de Figueras, però penso que a Catalunya hem patinat en la valoració de totes dues morts. Però no amb una pela de plàtan, sinó com si arranquéssim a córrer amb sabates de sola de pell per una pista de gel.

Sóc el primer que guardo dol per Jackson, tot i que el funeral que li van fer va tirar per terra tot el dinamisme i la creativitat dels seus videoclips, però darrerament perdem massa el cap en els fets que els mateixos mitjans consideren mediàtics. Quan premsa, ràdio i televisió intueixen que a internet hi haurà una revolta global davant de determinats fets d'abast mundial, la fem ben grossa per si de cas.

Una cosa no treu l'altra, i davant d'un fenomen planetari no s'ha d'abaixar la guàrdia i deixar que ens passi sense més allò que a casa nostra és tan important com altres fets ho són amb relació a la resta del món. De Jackson, n'hem tingut tot el funeral. Per a Figueras, ni un parenostre.