EL TEMPS QUE FUIG
Permís
Quedo parada de tot el que ha donat de si el fet que alguns polítics de casa vagin o no vagin el dia 11 a la Via Catalana. Sembla mentida com els costa de decidir, i sembla mentida el cas que els fem tots plegats.
Per sort l'èxit de la Diada no depèn de la presència dels polítics de torn, perquè, si no, ara mateix estaríem amb l'ai al cor –vindrà, no vindrà; vindrà, no vindrà–, sinó que depèn, primer, de la gent, segon, de la gent i, tercer, de la gent. I la gent sap molt bé que hi anirà i per què hi anirà, i per això serà un triomf esclatant i tot el món es farà ressò dels milers de cors i de mans enllaçades d'un cap de país a l'altre: cors que exigeixen llibertat, mans disposades a treballar per guanyar-la. Una cadena pacífica i democràtica per trencar cadenes d'injustícia i opressió. Sisplau, que vinguin o que no vinguin, però que no atabalin!
A mi el que m'interessa és aquella família anònima que no anirà a la platja –nens, hi hem de ser!– i que tenen reservat el tram des del primer dia; aquells joves que es desplacen cap al nord, o cap al sud, per ajudar a omplir, perquè el país és tot sencer; aquell voluntari que vigilarà una tanca o ajudarà el fotògraf del tram; aquell senyor patriota que portarà la sogra i la mare –94 anys!– amb tota la logística perquè estiguin còmodes –cadires, paraigües, ventalls, aigua...– perquè no vol que s'ho perdin i perquè sap que un forat a la cadena, unes mans que no arriben a agafar-se, és una victòria per als unionistes (i per als catalanistes pessimistes, que encara ens en queda algun).
Tot això, de veritat, a mi em dóna molta esperança i em sembla molt més important que no pas saber si aquell polític finalment ha decidit que li convé o no de ser-hi o que, precisament aquell dia, anirà a una altra cadena alternativa (cosa que, francament, trobo que té molt poca gràcia). I després, això del permís que donen alguns dirigents a la seva militància. Permís! Ostres, ostres! Però quants anys tenim, tots plegats?
