Opinió

Caiguda lliure

L'empremta tènue de la petita Ruth

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

L'existència de la filla de Rilke per si sola ja és un descobriment en relació amb algú tan aprensiu als reclams de la vida

uposo que és perquè feia poc que havia estat mare que, de les lectures que Vicenç Pagès proposava a El llibre de l'any (2011), he acabat retenint per damunt de totes aquell travelling extraordinari per la vida de madame Bovary que fa al capítol “Els vespres d'estiu”, on la seva atenció es dirigeix, no pas cap a Emma, sinó a la seva filla. Algú que no fos un lector molt amatent o també un pare, hi hauria parat atenció, en la petita Berthe? A la novel·la, és una presència tan lleugera com un cabell d'àngel, però hi és sempre, des que l'avi la bateja amb una copa de xampany i comença a servir de còmplice involuntària de les cites adúlteres de la mare fins que la retrobem acolorint estampes vora la butaca d'un pare trist. Ha estat amb Berthe al pensament que m'ha commogut el lleu rastre de Ruth en les cartes de Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, el primer volum de les quals ha editat Límits en traducció de Joan Fontcuberta. L'existència de la filla de Rilke, que per si sola ja és un descobriment en relació amb algú tan aprensiu als reclams de la vida, té un contorn més desdibuixat, però des que apareix costa no adonar-se com afecta el delicat equilibri del seu pare. En la correspondència, l'arribem a veure a penes tres vegades: corrent nua pel prat boscós que encercla la casa dels avis, on creix “com un infant salvatge” lluny dels pares; per les festes de Nadal, i en un viatge a Bèlgica durant el qual contrau el xarampió. En totes tres ocasions Rilke se sent engavanyat com davant una desconeguda encantadora però enutjosa. Que ella visqui en algun lloc, confia a Lou, li dóna “consciència de pàtria enmig d'estranys”, però els requeriments domèstics de la paternitat, només d'imaginar-los, perquè de tota manera no els practica, el mortifiquen i afligeixen. Parlant de la nena, es declara “maldestre per a la vida”, i acaba desitjant fins i tot exiliar-se al desert, “enfonsat a la terra”, perquè la filla és el llast corpori del present, la negació de l'eternitat, un ésser fatigant que entrebanca l'anhelada soledat del geni. Quantes vegades, amb el nen arrapat a la cama xisclant enjogassat, desvetllant-se a mitja nit perquè té set, irrompent plorós al despatx amb una nova nafra al genoll, no hem pensat el mateix: fer un forat a terra i hivernar-hi a dins. Però no som poetes. Hem d'agafar aquest nen i jugar-hi, i portar-li aigua, i eixugar-li les llàgrimes. I reprimir les nostres pròpies ganes de plorar.


S



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.