Opinió

FEM UN CAFÈ?

Cremats

Les cantades d'havaneres són
com les calçotades: actes multitudinaris de resistència física i mental

Les cantades d'havaneres són com les calçotades:
actes multitudinaris de resistència física i mental. La forma canònica, brutesca i grotesca que pretén elevar aquell grill a l'estatus de delicadesa gastronòmica és pretensiosa. Admeto un calçot sol, net i ben presentat. O d'acompanyament. O al mig d'un plat ponderat d'escalivada, menjat amb ganivet i forquilla, amb un amaniment simple o amb la combinació de salses que vulgueu; salses, d'altra banda, bones per menjar soles amb pa o carn. Tanmateix, netejar calçots cremats i menjar-los a cremadent és carregós. En quedes tan enfarfegat com després de tres hores o quatre escoltant havaneres, concentrat amb l'esperit més carrincló d'algunes lletres i músiques que les acompanyen.

Hi ha golafres inconscients
disposats a empatxar-se per
guanyar concursos; alguns fins
i tot es queixen i en denuncien
els organitzadors. No recordo
cap havanera dedicada als calçots, ni l'he sabut trobar enlloc. En canvi, he trobat programes de calçotades amb cantada d'havaneres inclosa. Lamentablement, tot és possible. I no pas tot està per fer!

Bany i altres coses

Admeto que l'havanera d'estiu és més polida que els calçots; com a molt només t'has d'espolsar la sorra dels peus i, si estàs més acalorat que amb una bona companyia havanera, et refresques, nedes i desconnectes. Veig força gent gaudint del bany i fent altres coses a la famosa cantada que inaugura l'estiu a Calella de Palafrugell, el primer dissabte de juliol. I el primer dijous d'agost, també hi ha ambient assossegat a la Platja de l'Escala, en la cantada organitzada per la Penya Blaugrana de l'Escala.

Aquest any, mentre la gent esperava les dues inefables peces per voleiar el mocador, a l'Escala es parlava d'un escàndol tan gran com les mediterrànies anxoves atlàntiques de l'Escala. Els Pescadors de l'Escala van quedar fora del cartell de la 38a Cantada d'Havaneres. Com hi ha déus a Empúries i un sol déu a Sant Martí, la Penya Blaugrana de l'Escala no hi va convidar un dels grups d'havaneres més famosos i populars de la història, una icona del poble. Per adobar-ho i acabar de fer enrabiar els escalencs més recalcitrants, els Cantaires del Montgrí van acabar la seva actuació amb la sardana Records de l'Escala, himne oficial d'aquest barri emporità tan crescudot.
Em recorden que en els bons temps d'Els Pescadors, amb els enyorats integrants històrics, la gent de l'Escala s'emocionava amb un fervor abrandat.

Per què no hi van ser? Em van donar dues versions. Segons la primera, cantaires i penyistes es van barallar i van renyir. Segons la segona, a la franquícia Els Pescadors de l'Escala ja els ha passat l'arròs. El meu informant sospita que és una barreja de les dues coses, amb ofensa humiliant. No estaria pas gens malament la crítica en aquestes coses de la cultura popular; algú que les fotés de cavall estant i que fes tocar la gent de peus a terra.

No fa pas tants d'anys, un dels grups més celebrats eren Les Veus de Besalú, icona de la meva vila. La tardor del 2001 es van retirar, conscients que havien marcat una etapa a la història de la música popular catalana. Abans d'esdevenir Les Veus de Besalú, van ser la coral del poble i havien cantat caramelles. El nucli masculí va ser el cor d'apòstols que canta la celebrada Salve, la Diada dels Dolors a Besalú.

Els recordo disputant-se el primer lloc, entre altres grups, amb aquells Pescadors de l'Escala que cantava La sardina i altres peces picants més properes a les corrandes, improvisades, alcohòliques i tavernàries, que no pas a la tediosa havanera de les cantades. Les Veus em feien gaudir, sobretot, a Cal Parent, quan cantaven en petit comité. Al meu entendre, a l'engròs perdien naturalitat, espontaneïtat.

Cançó de taverna

La cançó de taverna assoleix el zenit quan, fins i tot els que no saben cantar, l'entonen. L'excés d'assaig, els músics que mai no fallen, no estan fets per a la cançó de taverna. La tècnica i el virtuosisme no pas sempre van de tronc. Cal ànima, esperit, sentir-ho. Cal passió. I, francament, a les cantades hi veig la mateixa passió que valor gastronòmic a les calçotades.

Algú que li agrada la música no ha de blasmar de les havaneres, ni de cap gènere que li faci ràbia. Però no pot dir que li agrada la música i passar-se el dia escoltant havaneres, sardanes, blues, òpera o flamenc. Solen ser músiques que necessiten context i escenari. Així com hi ha gèneres que han trobat la fórmula per als espais multitudinaris, una plaça o platja amb milers de persones no és pas el millor escenari per a una cantada d'havaneres.

La taverna hauria de ser l'espai natural de les havaneres, sigui amb lletra picant o íntima. I l'havanera hauria de ser una peça més en el repertori de la cançó de taverna, al costat del tango, la sarsuela, la cançó de la Trinca i la cançó improvisada. I perquè l'havanera i la cançó de taverna creixin, evolucionin, es modernitzin i es fusionin amb altres estils, estaria bé entrebancar-se amb músics a cada local, bar, pub, restaurant o cafeteria. Com a Irlanda, vaja! I sobretot tenir present que s'ha de cantar havent sopat i que el rom no ha de ser pas massa cremat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia