Fernández torna a la primera línia de la política argentina
L’anunci de la seva candidatura a la vicepresidència coincideix amb l’inici del seu primer judici oral per presumpta corrupció
El peronisme no kirchnerista es debat entre donar suport al president Macri o a l’expresidenta
Tot està de potes enlaire a l’Argentina. A l’octubre, se celebraran eleccions generals i la decisió de Cristina Fernández de Kirchner de canviar la seva candidatura a presidenta per una a vicepresidenta ha provocat un tsunami polític. Fernández va anunciar fa una setmana que acompanyarà en la fórmula el seu excap de govern, Aníbal Fernández, un nom que no era en les hipòtesis de cap analista.
El cop d’efecte ha trastocat els plans del president, Mauricio Macri, que apostava per la polarització amb l’expresidenta per sumar vots. I ha posat en una cruïlla el peronisme no kirchnerista, amb aspiracions pròpies però sense prou cabal de vots per guanyar en un escenari de tres contendents. Els sondejos fa mesos que situen Fernández en el primer lloc, fins a 10 punts per sobre de Macri. La crisi econòmica ha fet estralls en la imatge del govern, i els records de temps millors han donat aire a la candidatura de l’expresidenta argentina.
El seu nom, però, genera alhora un enorme rebuig en més de la meitat de la població: es tracta de l’“esquerda” amb què els polítics solen definir la polarització que avui parteix en dos l’Argentina. La retirada de Cristina Fernández a la segona línia ha estat un moviment d’escacs que apunta a reduir aquest rebuig amb l’elecció d’un home de bon diàleg polític i fama de moderat. “Cal resoldre el caos a què Macri ha portat l’Argentina”, diu Fernández. “Tornar al passat seria una derrota de tots els argentins”, li contesta Macri.
L’assessor estrella de Macri es diu Jaime Durán Barba, és equatorià i té en el seu haver totes els triomfs electorals de l’oficialisme. Dies enrere, va admetre que els argentins hauran de triar “entre el menys dolent”, és a dir entre la crisi econòmica que devasta el país o el passat de corrupció que se li atribueix a Fernández.
Impacte
El joc de dos havia donat a les eleccions, fins ara, una fràgil previsibilitat, però el moviment de l’expresidenta va obligar a donar joc de nou a tots aquells que tenen aspiracions. L’impacte va ser més gran entre el peronisme no kirchnerista, que es presenta com “la tercera via”. Integrat per governadors amb poder en els seus districtes, la seva figura més rellevant és Sergio Massa, excap de govern de Fernández.
Massa és l’únic que no ha amagat els seu flirteig amb la seva excap política i la possibilitat que, finalment, li doni suport pot ser una molt mala notícia per a Macri. Per això, els esforços del macrisme estan posats a garantir que la fractura del peronisme es mantingui i forçar, així, a una elecció de tres. A l’Argentina hi ha segona volta i serà allà on es conegui la veritat. Cristina Fernández entén que la seva retirada a la segona línia li obrirà la porta als desencantats de Macri. Per la seva banda, el president confia que el rebuig a Fernández serveixi per donar-li una altra vegada el triomf.
LA XIFRA
Al banc dels acusats
La campanya electoral argentina coincideix amb els creixents problemes judicials de Cristina Fernández de Kirchner. Dimarts de la setmana passada, l’expresidenta va seure per primera vegada davant el tribunal que la jutjarà per presumpta corrupció en l’adjudicació de contractes d’obra pública a la província de Santa Creu, el seu bressol polític. Però els seus problemes són molt més grossos. Els jutges tramiten deu investigacions en contra seva, de què sis ja estan llestes per anar a judici oral. Les causes són variades: des d’enriquiment il·lícit i blanqueig de diner fins a la tinença presumptament il·legal d’una carta que José de San Martín va escriure al general xilè Bernardo O’Higgins el 1838, durant el seu exili a França. Fernández va dir en un llibre autobiogràfic que acaba de publicar que la carta havia estat un regal del rus Vladímir Putin, que l’havia fet comprar a un col·leccionista a Nova York per homenatjar-la. El problema és que el document històric va ser robat a finals dels anys setanta d’un arxiu oficial a Santiago de Xile i Cristina Fernández l’hauria d’haver lliurat a les autoritats.
