La persecució judicial a l’independentisme

“D esapunta-te’n.” Això és el que va dir a Carles Castellà, membre d’un Comitè de Defensa de la República, el seu fill gran, gran però de només dotze anys, quan va saber que la Guàrdia Civil estava detenint a la ciutat de Sabadell altres integrants dels CDR acusant-los de terrorisme. “Aquell dia no es va apartar del meu costat”, recorda en Carles, que finalment va fer un pas al costat en el seu compromís amb el moviment independentista quan el fill li va dir: “Si et fiquen a tu a la presó, jo no seré feliç.”

El fill de Castellà tenia raó, perquè la duresa de la presó la pateixen encara més els fills dels que hi estan tancats. “A qui condemna l’Estat és la meva família; castiga els meus fills, als quals nega el dret que tenen de poder créixer amb el seu pare. El meu fill gran, de quatre anys, va fer més de 50.000 quilòmetres en tres anys i mig per poder estar dues hores i mitja cada quinze dies amb el seu pare dins una sala de 5 metres quadrats. El meu fill petit, durant el seu primer any i mig de vida, només va viure amb el seu pare un total de 22 dies. L’Estat no m’ha pogut impedir de seguir exercint de president d’Òmnium, però en canvi sí que vulnera el dret superior dels meus fills menors, protegit per totes les convencions universals de drets de la infància”, denuncia Jordi Cuixart.

La família extensa té por, els amics, els veïns, els companys. Si han anat per ell, també poden venir per mi. I la por s’acaba estenent com una taca d’oli i la gent acaba fent un pas al costat. El ciutadà té por, inevitablement, quan veu que s’actua sobre la base d’un relat acusatori fals, perquè d’aquesta manera el següent a ser detingut sota qualsevol pretext pot ser qualsevol. Pot ser vostè, amic lector, o per què no vostè, benvolguda lectora, qui demà al matí es despertarà per la puntada de peu d’un policia a la porta de casa seva. Així van entrar un dia a casa de Tamara Carrasco, i aquesta manera de procedir és la mostra més evident de la impunitat amb què es comporta l’Estat, deixant en la més absoluta indefensió els ciutadans víctimes de la repressió. La mentida acusatòria per derrotar la veritat del procés.

La por del mal que et puc causar si vull i si em surt del tricorni, com a tenalla. L’alcalde de Deltebre i president de l’Associació Catalana de Municipis, Lluís Soler, en explicar els motius pels quals un dia la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de la seva entitat municipalista a la recerca d’indicis de finançament suposadament irregular del moviment independentista, va exposar una gran veritat: “Es busca un algo per convertir-ho en un tot.” Efectivament, amb una mínima o inexistent base probatòria, l’aparell repressor de l’Estat ha estat capaç de bastir les més inversemblants acusacions i clavar tantes puntades de peu a les portes com ha cregut convenient per entrar, mirar, remenar i fer sentir l’alè al clatell: us controlo, sé què feu.

Ho explica perfectament Miquel Buch quan afirma: “D’això, se’n diu causa general. Venen a fer-te un escorcoll, t’ho buiden tot i et diuen que ja et trobaran alguna cosa. La indefensió que aquesta manera d’actuar genera és total”. “El que tinguessin en contra meu era el que menys importava; ells utilitzen la vida de les persones, es carreguen la vida d’una persona en benefici d’un objectiu polític”, denuncia Adrià Carrasco, també acusat injustament de terrorisme.

La idea de la impunitat és compartida per un jove activista, un alcalde i un conseller amb el mateix sentiment d’injustícia, però també des de la pausa i el coneixement d’un antic fiscal i també antic magistrat del Tribunal Suprem. José Antonio Martín Pallín dona sentit a aquesta lògica de la por quan assegura que la repressió contra els polítics independentistes neix d’un acord entre la que aleshores era vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, el president de la sala penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, i el fiscal en cap de l’Estat, José Manuel Maza. A finals del 2019, en rebre el premi Alfons Comín a Barcelona, Martín Pallín va afirmar que “amb l’acusació de rebel·lió només volien espantar, però la cosa se’ls va escapar de les mans”. És el que passa quan deixes segons quines armes de repetició en mans de personatges com Daniel Baena; no en tenen prou disparant només un cop, sinó que acaben buidant el carregador. I encara en volen més.

Jordi Busquets, veterà advocat, defensor de diversos militants del moviment independentista, tradueix en llenguatge poc jurídic allò que passa pel cap de Baena i d’altres que, com ell, han liderat la repressió de l’Estat. “La tàctica és clara, sempre han fet alguna cosa per tensionar en moments clau i distorsionar l’estratègia del moviment independentista. Per això van fer l’escorcoll a la seu de la conselleria d’Economia i les detencions, poc abans de l’1 d’octubre del 2017. I per això van detenir els membres dels CDR el setembre del 2019, acusant-los de terrorisme, poc abans que es fes pública la sentència del Tribunal Suprem. Si després això té més o menys recorregut judicial els és igual. A ells els rellisca la detenció, el confinament i l’absolució de la Tamara. L’objectiu de desestabilitzar ja el tenen complert.” Amb les seves paraules, l’advocat Busquets planteja amb nitidesa el rerefons d’aquest llibre, que no és altre que el combat desigual entre la por i la raó. La por com una bèstia afamada que tot ho devora, sense compassió. La raó com una ànima càndida, bondadosa, tan carregada d’honestedat com mancada d’elements de defensa. La por que genera la política exercida des de la policia i els jutjats i que és utilitzada com a arma llancívola contra aquells a qui fa costat la raó dels anys, de la història i dels valors democràtics. Busquets parla de la intenció de desmobilitzar i fer por que hi havia darrere la detenció de Tamara Carrasco, però ho podria fer també citant els casos de tants activistes que han estat detinguts, empresonats, acusats durant anys i després absolts, o dels membres del govern i els líders socials de l’independentisme, que després de ser jutjats i condemnats van ser indultats; això sí, sense estalviar-los tres llargs anys de captiveri i una dura condemna que els inhabilita per fer política. Amb l’indult, el botxí, que és l’Estat, passa a ser el bo, el misericordiós, mentre que les víctimes de la repressió queden fora de joc i el moviment independentista, confós.