És possible que la d’Artós sigui una de les places més antiestètiques de tot Barcelona. Enclotada entre carrers de trànsit generalment atapeït, és un espai que no convida gaire a res tret de passar-hi de llarg, tot i que de camí no és mala idea aturar-se a la bodega que puja cap a Major de Sarrià per sortir-ne amb un garrafó de vermut del de la casa. El mal nom, però, que pugui tenir —i té— aquesta plaça no ve de que sigui més o menys lletja —que ho és, i molt—, sinó del fet que s’ha convertit en un reducte icònic de l’extrema dreta de Barcelona des d’aquell dia que els ultres de l’Espanyol van decidir quedar-hi per marxar en peregrinació fins al vell camp de Sarrià. I, des d’aleshores, en l’imaginari col·lectiu de la ciutat ha sedimentat la idea que és un mena d’últim bastió de l’espanyolisme més abrandat i abraonat sintetitzat ara en Vox, partit que s’havia apropiat de la plaça com a fortí per als seus actes electorals més simbòlics. Fins que un dia, ahir, Isabel Díaz Ayuso va dir prou i va plantar-hi l’estendard. El seu, aquell que desborda les fronteres dels límits més estrictes de l’espai electoral del PP. Perquè, en si mateixa, Ayuso és una marca electoral potentíssima. D’aquí l’admiració i el temor que suscita, a parts iguals, en el seu partit.

El desembarcament de la presidenta de la Comunitat de Madrid en el que era un dels actes marcats en vermell en la campanya dels populars es va produir passades les cinc de la tarda a la plaça Major de Sarrià. Allà l’esperaven part de la plana major del partit a Catalunya, començant pel candidat Alejandro Fernàndez, i altres personatges que no se sap ben bé que hi pintaven, allà, com ara Arcadi Espada. Cas curiós, el seu, després que dissabte buidés el pap contra el PP en un acte de Ciutadans i ahir se’l veiés repartint encaixades i bon ambient constitucionalista amb Fernández i companyia. Però tornem a Ayuso. Des del primer instant que va trepitjar Sarrià no va deixar de fer-se fotografies i selfies amb la gent amb qui anava ensopegant en un recorregut programat a peu pel carrer Major fins a desembocar a la plaça Artós, on a les sis estava anunciat el míting de rigor. Pentinats cayetanos i fachalecos es barrejaven indistintament amb cambrers, botigueres i veïns a l’hora d’immortalitzar una imatge amb la presidenta, Alejandro Fernàndez i el cap de files dels populars a Barcelona, Daniel Sirera, que també era l’encarregat de posar ordre a un recorregut que va anar avançant d’aquella manera.

La primera parada va ser al Tomàs, aquell bar on has d’anar a hores inversemblants per menjar unes braves si no vols fer una cua terrorífica i on Ayuso es va veure amb restauradors locals per comentar totes les bondats que té liberalitzar horaris, normatives, restriccions i, per descomptat, impostos, que el de la gestió eficient és un discurs que sempre agrada a segons quines claques. Mentrestant, a la plaça Artós, plena com un ou, l’espera es va fer pregar fins a vorejar aquell estadi immediatament posterior, i tant pertorbador, com és el de la impaciència. A les 18.20 hores, però, Ayuso va entrar-hi acompanyada dels acords de la cançó —insofrible— de campanya del PP, mentre onejaven senyeres, banderes espanyoles i del partit que l’organització havia distribuït. Amb l’escena a punt, Daniel Sirera i Alejandro Fernández van ventilar ràpid les seves intervencions —íntegrament en castellà— perquè allà tothom tenia molt clar qui s’havia anat a veure. I la presidenta madrilenya, que també se sabia protagonista, s’hi va esplaiar, amb un discurs en què del que es tractava era d’anar encadenant eslògans a tort i a dret, ara fent comparacions entre els independentistes i el mur de Berlín i ara estovant indistintament a Salvador Illa, Pedro Sánchez i Zapatero. Un “Viva España” final cridat a una sola veu va ser l’encarregat de recordar-nos a tots on érem: a una plaça que seria per oblidar si no fos per aquell vermut.