Política

L'atractiu persistent de David

CRISI AL PRÒXIM ORIENT

"Crec que hi ha un feeling de fons per la mediterraneïtat, per un grau de desenvolupament econòmic semblant, perquè tots dos som pobles treballadors amb esforços compartits." Aquesta frase de Josep Huguet a la tornada del viatge que va fer el juliol a Israel –on va establir acords amb empreses i amb l'Institut Tecnològic de Haifa–, li van costar al conseller d'Innovació, Universitats i Empresa una dura crítica en la manifestació per Palestina de la setmana passada.

Són paraules, però, que reflecteixen l'atracció que encara senten pel país dels jueus sectors influents del catalanisme, entre els quals s'hi compten Jordi Pujol, Josep-Lluís Carod-Rovira i gran part del seu entorn. En l'àmbit de l'opinió pública, l'historiador Joan B. Culla, l'escriptor Vicenç Villatoro i la periodista Pilar Rahola són els que han fet sentir més la seva veu en defensa d'Israel des que va començar l'ofensiva sobre Gaza i han estat criticats per això.

El punt de vista contrari és defensat per Lluís Llach –que va llegir el manifest de la manifestació– i Àngel Colom, exsecretari general d'ERC, actual membre de l'executiva de CDC.  En un article publicat a l'AVUI, Colom advertia: "Acuso no pas el poble, sinó l’Estat i el govern d’Israel, que, per raons menys nobles del que es diu i alguns catalans defensen, no té cap mesura de la justícia i mata combatents de l’altre bàndol, sí, però també indiscriminadament civils, dones i nens."

Saber si quina és la posició predominant actualment en el catalanisme és complicat. Tothom admet simpaties pel poble jueu i per Israel fins a finals dels anys 60. El present és més discutit. Per l'escriptora Isabel-Clara Simó, "en els últims anys Israel ha tingut actituds molt agressives i tota l'esquerra ho ha condemnat, i els independentistes, com a gent d'esquerres, simpatitzen ara amb el poble palestí". Per Simó, la matança de Sabra i Shatila, el 1982, va marcar el punt d'inflexió. "La identificació amb el poble víctima es va capgirar, només persones molt compromeses amb la posició d'Israel continuen defensant-la, el que passa és que són veus molt influents, de persones molt preparades, i fan molt soroll", conclou.

Pel filòsof Josep Maria Terricabras, la persistència de l'atracció per l'Israel-David és un misteri. "És curiós que l'esquerra del maig del 68, fascinada per Cuba, hagi canviat d'opinió en veure cap on evolucionava el règim cubà i que, en canvi, això no hagi passat, en molts casos, respecte Israel", observa. "El poble jueu mereixia la màxima simpatia per l'Holocaust, i per això ara jo em posiciono amb els que pateixen, que són els palestins", afegeix.

Catalunya, més a prop d'Europa
A l'altra banda, Villatoro, Rahola, Miquel Sellarès i el sociòleg Salvador Cardús, desestimen fer una anàlisi "únicament humanitària". Tots asseguren que senten l'horror del miler de palestins morts en dues setmanes, però mantenen que la qüestió és "molt més complexa". I veuen la clau en la democràcia occidental d'Israel, un petit David envoltat del Goliat d'uns Estats àrabs amb sistemes de govern de partit únic (Síria) o amb eleccions poc transparents (Iran).

Però per què aquestes veus es troben, principalment, en el catalanisme? Per Villatoro, "la defensa del dret d'Israel a existir que es fa a Catalunya sembla estranya perquè comparem l'opinió pública catalana amb l'espanyola, i no amb la de França o la d'Itàlia". "A Catalunya, les veus proisraelianes són més aïllades que a Europa, però més visibles que a Espanya", apunta.

Segons l'escriptor, la identificació entre el catalanisme i els jueus ve del primer terç del segle XX, abans i tot de l'Holocaust i de la creació de l'Estat d'Israel. Un "filosemitisme" basat en la projecció sobre el poble jueu de la imatge que el poble català té d'ell mateix, per "la laboriositat, l'interès mercantil i la dissort". En una segona fase, va aparèixer "l'admiració per la creació d'un Estat".

En parlar de l'ofensiva actual, Villatoro clama contra la "hipocresia de la desproporció", i cita arguments del filòsof francès jueu André Glucksman. "Quan hi ha guerra ningú no renuncia a les seves possibilitats", adverteix. "Hem de lamentar tots els morts, però també hi ha el vessant polític. És tan horrorós el nazisme com Hiroshima, però no tenim el mateix concepte dels nazis que dels aliats. Quan prens posició ho fas en funció d'uns valors, d'un projecte i de la responsabilitat de l'inici del conflicte", puntualitza en referència a Hamàs.

La simpatia pel "projecte nacional concretat" d'Israel també és vist per Salvador Cardús com l'origen dels vincles del catalanisme amb el país jueu, una raó antiga a la qual darrerament s'hi ha afegit el "cansament respecte cert tipus de progressisme que creu que és millor un pobre terrorista que un demòcrata ric". Per aquests motius, perviu la seducció del "nacionalisme liberal democràtic" d'Israel i "malgrat la brutalitat dels atacs del seu exèrcit, des de Catalunya es poden entendre les dificultats d'un país envoltat de dictadures amb un poder militar superior".

Palestina, nació sense Estat
Des d'aquest punt de vista, el fet que Palestina sigui una nació sense Estat ha fet una fortuna relativa en el catalanisme, malgrat adhesions inequívoques com Lluís Llach, Àngel Colom, Clara-Simó o el diputat d'ERC Joan Tardà. "Els propalestins d'aquí no pensen en la qüestió nacional, perquè el cas de Palestina no és una qüestió nacional", argumenta Cardús.

Miquel Sellarès també es refereix a les simpaties històriques per l'Israel de Golda Meir, Ben Gurion i Itzhak Rabin. I malgrat el "mal de ventre" provocat per personatges com Ariel Sharon, l'exsecretari de Comunicació i antic director general de Seguretat del primer govern de Pujol no entén que gran part de Catalunya, "un país adolescent", hagi girat l'esquena als valors fundacional d'Israel. "Aquests joves nostres, ara es deixen arrossegar per gent com Hugo Chávez i Daniel Ortega, i se'n van a Veneçuela i a Nicaragua", es lamenta.

Tant Sellarès com Pilar Rahola mantenen que hi ha "moltes veus favorables a Israel callades, fins i tot al PSC". Però Pilar Rahola es distancia del discurs historicista de la resta de proisraelians consultats. "Potser sí que inicialment em vaig acostar a Israel, com a catalana, per l'èpica del país, per la capacitat de construir un Estat i de recuperar una llengua morta, però això és tan vell que ja ni me'n recordo. Ara em preocupen les llibertats, especialment la de la dona, i la posició d'Israel a l'Orient Pròxim és fonamental en aquest sentit, perquè és un intent de democràcia en una zona de dictadures". 

Posició irreconciliable amb la defensada pel seu antic soci polític a ERC i al PI Àngel Colom: "En aquest conflicte el fort és Israel, i els israelians demòcrates honorarien la història de sofriment del seu poble si dominessin l’ànima sionista, bel·licista, que els ha fet actuar tan desgraciadament i permetessin que el feble, el poble palestí, accedís a la dignitat i a la llibertat", argumenta Colom. Dos punts de vista que, una vegada més, divideixen el catalanisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.