Quan les seqüeles són visibles

Els pacients de càncer de pell, com tots els que passen per una malaltia greu, necessiten ajuda emocional. Mariona Vilaclara és psicooncòloga del Consorci Hospitalari de Vic i s’encarrega de fer aquest acompanyament a pacients i familiars durant totes les fases de la malaltia, des del diagnòstic fins al final de la vida o bé la supervivència, que afortunadament és el més habitual en aquests casos. “Ajudem les persones a tornar a la feina, al context social i d’oci. En el càncer de pell a vegades costa. Com en tots els càncers, va molt en funció del nivell d’adaptació i acceptació”, explica. En aquests casos, però, s’hi afegeixen altres circumstàncies, com ara la pressió estètica. “La pell és l’òrgan del cos més gran i també el més visible. La recuperació depèn molt de si la ferida que pugui quedar es veu o no es veu, de quin aspecte té i de quines afectacions pot tenir en l’àmbit funcional. Per exemple, he tingut una pacient amb melanoma en un peu, que s’ha hagut d’operar diverses vegades per deixar-ho tot net, amb operacions en una zona on no hi ha gaire carn i que és complicada perquè anem amb sabates. Li provocava molèsties i anar coixa. I limitava que pogués fer activitats com ara jugar amb els seus fills i fins i tot treballar, ja que ho feia a peu dret. Per tant, el càncer s’ha curat, però en el procés hi ha hagut unes conseqüències que cal ajudar a superar”, indica.

També és important donar suport en el moment del diagnòstic, perquè la paraula càncer, encara que sigui de pell, sempre fa por. “L’associem amb mortalitat, quan en realitat els tractaments han millorat moltíssim. Però molts pacients, encara que sàpiguen que tenen bon pronòstic, no poden deixar de fer-se preguntes”, hi afegeix Vilaclara. La por que el càncer faci metàstasi o la por de la recaiguda són les més habituals. “En el cas del càncer cutani, també és molt habitual l’autoobservació de qualsevol piga o qualsevol senyal que pugui ser alarmant, per assegurar-se que no queda res perillós al cos”, indica. Per això és important l’acompanyament emocional, que ajuda a superar les angoixes i les pors.

Pel que fa a les famílies, el més important és que aconsegueixin que la persona malalta se senti acompanyada més enllà de frases fetes buides de sentit, i per això també els ofereixen eines emocionals. “A vegades, amb escoltar la preocupació i la frustració de l’altre, amb empatia i confiança, ja n’hi ha prou”, explica la psicooncòloga.

Vilaclara hi afegeix que solen veure dos tipus de reaccions de familiars: la preocupació i la sobreprotecció per una banda, i aquells que sense voler, pel fet que hi ha molta supervivència, resten importància al càncer. “Intentem millorar la comunicació familiar. Encara que no patim per la vida del pacient, tampoc hem de pensar que no passa res. Tot necessita el seu temps d’adaptació”, recorda. Finalment, també insisteix que el càncer de pell pot provocar aïllament social pel malestar amb la imatge física. “Lesions visibles a la cara, amb mal aspecte o amb mala olor, fan que a moltes persones els costi recuperar la seva vida normal. Ho hem de treballar molt”, diu.