opinió
Habitatge públic immediat
Cal fer habitatge social públic i repartit al territori
Que Catalunya no disposa d’un parc d’habitatge social de propietat pública és més que conegut. I sembla que es pot tardar indefinidament en assolir-lo, perquè davant la dimensió del problema afirmem que ja no ve d’un dia.
I caldria començar a formar-lo davant la urgència del problema social actual. Una part ha de venir per compra d’immobles existents, buscant bons preus i rehabilitant, i la resta ha de venir de nova construcció. La urgència és tal que més valen dos habitatges de 45 m
L’habitatge dotacional té el caràcter d’equipament. La seva presència en el conjunt del mercat podria temperar crescudes de lloguers i oferir a joves i gent gran opcions avui inexistents i fer-ho en una gestió econòmica prou equilibrada. Podria ser una oferta per a uns segments determinats de població, però podria assolir efectes més generals. No seria tota la política d’habitatge necessària, però en constituiria una quota autònoma i prou autofinançada. En tot cas, la gestió del sòl ha de ser pública, però hi podríem afegir iniciatives socials en la construcció si s’ofereix sòl. La gestió que cal sumaria una part urbanística, amb la creació de sòl, i una pròpiament immobiliària, de construcció i lloguer.
La integració de la visió urbanística amb la immobiliària crearia edificis d’escala adequada al lloc, simplificaria accessos, milloraria entorns, cercaria solucions constructives eficients i barates, etc. Tot això és possible amb productes de poca superfície, repetits, com són els habitatges dotacionals, sobretot si s’integra la visió urbana amb l’arquitectònica. Per començar el camí només cal capacitat de gestió. I aquesta es defuig per part de les administracions quan hauria de ser de base local, si cal compartida amb la Generalitat. Cert que es necessita una escala de, com a mínim, uns cent mil habitants per trobar administracions locals amb prou base, però avui només uns pocs ajuntaments disposen de societats públiques d’habitatge (Barcelona, Terrassa, Sabadell i poc més). En canvi, caldria la creació de múltiples agències locals que ho encarrilessin.
Ens caldrien a escales territorials adequades. Si fem la llista sorgeixen a Barcelona, al Barcelonès Nord, al Delta del Llobregat i l’Hospitalet, a les ciutats majors, com les capitals provincials, Terrassa i Sabadell ja mencionades, més Mataró i Reus i, en complement, a l’escala comarcal de les 18 comarques que superen el llindar cent mil habitants. Són 18 comarques, menys de la meitat del conjunt, però que sumen el 91% de tota la població catalana. En conjunt, una vintena d’agències cobririen la major part del país amb necessitats urgents. Podrien ser organitzacions molt professionals, també com a possibles consorcis entre el món local i la Generalitat, als llocs on la capacitat local sigui insuficient.
Un estàndard a assolir seria el d’un habitatge dotacional per cada mil habitants i any. Uns 7.000 anuals, menys de 300 de mitjana per agència, però cada any. No és tant si admeten que, als llocs més poblats, les agències majors haurien de ser molt més productives: amb 1.600 habitatges a Barcelona, però amb poc més d’un centenar a la majoria de llocs.
És aquesta una política impossible, o és que ni ens la plantegem?
