“Hi ha nens que arriben sols a la frontera amb Romania”

A Romania la situació ha començat a ser complicada una mica després que a Polònia. És molt complicada a Siret (Romania), a la frontera amb la ciutat ucraïnesa de Txernivtsí. Allà hi comença a haver desenes de milers de persones, possiblement centenars de milers, esperant per creuar. Moltes ja han creuat. El nombre de refugiats augmenta cada dia. Hi ha un caos bastant gran a la zona, però s’està intentant resoldre de la millor manera possible per a tothom, cosa que és molt difícil, perquè Siret és un poble petit, d’uns 3.000 habitants. Si hi arriben 100.000 persones, van desbordats. Allà el que es fa és posar la gent en autocars segons on vulguin anar, si ho tenen clar, i enviar-los a les ciutats frontereres de Romania, on poden continuar més enllà.

Hi ha moltíssima gent que no vol marxar enlloc perquè vol ser a prop d’Ucraïna per si les coses es calmen i pot tornar de seguida a casa seva, és normal. Suposo que la major part de la gent faríem això. No hi ha una gran demanda de gent que vulgui anar cap a Espanya perquè la gent vol anar a casa de familiars i no hi ha una comunitat ucraïnesa tan gran a Espanya, almenys per ara, per atraure moltíssima gent.

A Polònia és on més gent ha passat la frontera perquè primer l’atac va començar pel nord des de Bielorússia i és normal que la gent d’aquella zona fos la primera que volgués sortir. A Romania es va començar a posar difícil quan les tropes russes van atacar pel sud, des de Crimea. I també perquè molts ucraïnesos volen anar a trobar-se amb la diàspora, amb família que puguin tenir a l’estranger, i la majoria són o bé a Polònia o bé a Alemanya i a països del nord d’Europa.

Timisoara és una ciutat molt tranquil·la que ha intentat una operació que em sembla molt intel·ligent per convertir-se en una espècie de hub, de centre de coordinació. Per un costat arriba l’ajuda, es classifica i s’envia. Tot el que arriba surt el mateix vespre cap a Ucraïna. En dotze hores pot arribar allà.

S’ha creat una organització que es diu Timisoara pentru Ucraina (‘Timisoara amb Ucraïna’), formada per diverses ONG i l’Ajuntament de la ciutat, en col·laboració amb el de Txernivtsí. Aquí cada dia es rep gent, venen amb trens i autobusos, però no s’hi queden, és sempre gent que marxa, de pas.

Sí, i tant. Perquè s’han perdut, perquè al pare no el deixen marxar, perquè –i això és un altre drama que es viu en aquesta zona d’Europa i no se’n parla gaire– molts pares estan treballant a fora i els nens es queden amb tietes o avis, perquè els pares han mort, perquè s’han extraviat... per mil raons.

Hem d’estar molt orgullosos que la gent, davant d’aquestes crisis humanitàries, tingui tantes ganes d’ajudar. Si parlem de centenars de milers de persones, que se’n vagin seixanta pot semblar molt petit, però té una importància molt més gran del que representen aquests números. Vol dir que existeix la solidaritat, l’empatia, les ganes d’ajudar, i això té un valor immens. La gent d’Ucraïna se sent acompanyada en aquests moments tan durs, ho valoren moltíssim. Amb el temps haurien de ser les administracions les que provessin de reunir tota aquesta energia per poder-la canalitzar, però sabem que les administracions molt sovint, per desgràcia, es mouen molt a poc a poc.