Ciutat del Vaticà
Religió
L’Església debat el seu futur
Comença el sínode en què Francesc pretén transformar la rígida jerarquia eclesiàstica malgrat els embats ultraconservadors
S’hi discutiran temes com ara el paper de la dona i la comunitat LGTBI, i per primer cop hi participen dones i laics amb dret a vot
L’ala involucionista intenta posar contra les cordes el papa, que els respon punt per punt
En aquest sínode està en joc poder fer compatible l’Església catòlica amb el segle XXI
Els sínodes són unes assemblees de bisbes que, des del Concili Vaticà II, es convoquen per debatre l’estat de coses dins l’Església catòlica, el seu present i el seu futur. Es fan reunions de discussió i reflexió sobre diferents temes i llavors els bisbes en presenten les conclusions al sant pare, que pren les decisions finals. És un òrgan consultiu instituït el 1965 pel papa Pau VI amb la voluntat de mantenir viva l’experiència del Concili. Remetent-se a l’origen grec del mot syn, (junts), i hodos (camí), avui a Roma s’inaugura el sínode dedicat “a la sinodalitat”: tracta sobre com fer camí junts “com a poble de Déu”. O, en altres paraules, com fer compatible l’Església catòlica amb el segle XXI. Una de les principals particularitats serà que, per primer cop en la història, en aquest sínode hi participaran dones i laics amb dret a vot.
En la trobada hi haurà 464 participants, dels quals 365 tenen dret a vot i, entre aquests, hi haurà 54 dones. Durarà fins al pròxim 29 d’octubre, i la segona sessió es farà l’any que ve. El sínode gira al voltant del que Francesc voldria que fos el seu llegat: transformar la rígida estructura jeràrquica de l’Església en una institució més horitzontal. Com és natural, aquesta voluntat compartida per la part més progressista i aperturista de l’Església té l’oposició fèrria de l’ala ultraconservadora i tradicionalista, que, sentint-se amenaçada, ja ha mogut fitxa.
Francesc ha volgut que aquest sínode tingui tres etapes, que van començar el 2021. La que avui s’inaugura és la tercera. En les primeres etapes es va incloure un element inèdit que reflecteix la voluntat de Bergoglio de fer més horitzontal l’Església. Es tracta d’un formulari per preguntar a les bases de la comunitat catòlica, és a dir, als fidels i als capellans locals, i no pas a la cúria eclesiàstica, quins són els temes més importants sobre els quals l’Església hauria de debatre per poder avançar. Fruit d’aquell formulari va néixer un document de treball, l’instrumentum laboris, que marca les pautes del que s’haurà de parlar en el sínode.
Gràcies en bona part a la força de la branca germànica del catolicisme, una de les més progressistes i actives, en el document de treball hi figuren qüestions que fins fa poc eren impensables. Per exemple, com incloure dins l’Església la comunitat LGTBI o els divorciats que es tornen a casar, l’accés de les dones al diaconat o el celibat. Són qüestions que altres branques del cristianisme ja han afrontat i resolt fa temps, permetent l’ordenació de dones sacerdotesses o el matrimoni de capellans sempre que aquests renunciïn a fer carrera.
Plural i diversa
La voluntat de Francesc de democratitzar el poder dins l’Església i de fer-ne una institució més plural, diversa i inclusiva topa amb els partidaris que tot continuï com sempre o, fins i tot, que es facin passos enrere. Cinc ancians cardenals ultraconservadors, tots en pensió i cap membre de l’assemblea dels bisbes, han publicat aquests dies una carta al diari nord-americà National Catholic Register que és un clar desafiament a Francesc. Es tracta d’una llista de cinc dubtes (en llatí, dubia), firmada pels cardenals Walter Brandmüller (Alemanya), Raymond Leo Burke (Estats Units), Juan Sandoval Íñiguez (Mèxic), Robert Sarah (Guinea) i Joseph Zen Ze-kiun (Xina), i que pretenia posar contra les cordes el sant pare perquè limités els temes sobre els quals el sínode pot debatre. La carta, fora del seus acòlits, però, no ha tingut l’efecte desitjat. Com que Francesc hi ha respost de forma prou directa, ha aconseguit, a la pràctica, l’efecte contrari: ha clarificat qüestions prèvies al sínode per tal que els encarregats de debatre d’aquests temes puguin afrontar-los amb més seguretat.
Dos dels temes més coents per als ultraconservadors són el paper de la dona i de la comunitat LGTBI en l’Església. Responent a la missiva dels cardenals –una crítica al plantejament i als temes del sínode–, Francesc ha dit que no exclou que hi pugui haver “formes de benedicció” per a les parelles homosexuals, si bé diferents del matrimoni entre un home i una dona. I ha explicat que el no a les dones sacerdotesses formulat per Joan Pau II és, sí, una “declaració definitiva”, però no pas una “definició dogmàtica” i, per tant, “pot ser objecte d’estudi”.
Sobre si la revelació divina “ha de ser reinterpretada a partir dels canvis culturals i antropològics en voga”, el pontífex els respon que “depèn del significat que atribuïu al mot reinterpretar; si s’entén com interpretar millor, és vàlida”. Ja que, si bé la revelació divina és sempre immutable i vinculant, “l’Església ha de ser humil i reconèixer que no exhaureix mai la seva insondable riquesa i que té la necessitat de créixer en la seva comprensió”. A tall d’exemple, Francesc cita alguns canvis que s’han produït en la interpretació dels textos bíblics en relació amb la tolerància vers l’esclavatge o algunes consideracions sobre les dones. I contra els involucionistes, Bergoglio diu que “és veritat que el magisteri no és superior a la Paraula de Déu, però és també cert que tant els textos de les escriptures com els testimonis de la tradició necessiten una interpretació que permeti distingir la seva substància perenne dels condicionaments culturals”.
També ha afirmat que el penediment és necessari per a l’absolució, però que hi ha “moltes maneres d’expressar el penediment”, que no és un fet “matemàtic”. “No som els amos, sinó humils administradors dels sagraments”, els ha recordat. Els firmants de la missiva es mostren profundament preocupats davant d’una situació –la proximitat del sínode i tot el que s’hi debatrà– que consideren d’enorme “gravetat” i que pot conduir els fidels “a la confusió, a l’error i al desànim”. Són uns dels més alts representants de l’ala ultraconservadora de l’Església, vinculada a l’extrema dreta, i que ja van oposar-se a les reformes volgudes per Francesc durant els anteriors sínodes, els de l’Amazònia i de la Família.
Francesc ha decidit respondre a les crítiques argumentades teològicament dels cardenals ultraconservadors a través d’un llarg text publicat al web del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe. Un exercici d’esgrima intel·lectual expressada en llenguatge força planer que farà les delícies dels apassionats de la teologia. “Tot i que no sempre em sembli prudent respondre a les preguntes adreçades a mi directament, i seria impossible respondre-les totes, en aquest cas he trobat oportú fer-ho donada la proximitat del sínode”, ha aclarit Bergoglio.
En aquest sínode estan en joc l’exercici del poder i de l’autoritat dins l’Església i la manera d’organitzar-se. És a dir, els fonaments mateixos de la institució i, per a alguns, la seva pervivència. A l’altra banda dels ultraconservadors hi ha l’ala progressista, liderada per l’Església d’Alemanya –abans, també va obrir camí la d’Holanda–, que qüestiona la idea jeràrquica d’autoritat i proposa una nova manera de governar-se, en la qual és partícip tota la comunitat. De les discussions i les conclusions que surtin d’aquest sínode n’haurien de néixer les bases per construir l’Església del segle XXI. Els propers mesos sabrem si –o fins a quin punt– les pressions, les pors i les ganes d’aferrar-se al poder s’imposaran, o no, a la voluntat de democratitzar la institució i fer-la més inclusiva.
