El qui sap calla”, aquesta és la interpretació que s’ha fet tradicionalment de l’escultura d’un cap que presideix l’entrada al saló de plens de l’ajuntament, a la plaça del Vi, al qual es té accés des del pati d’entrada a la casa consistorial.

És una porta dovellada, de punt rodó, amb l’escut de la ciutat i la data de 1605 inscrita al damunt. La decoració que presenta és una simple motllura de cordó renaixentista; a les parts que toquen a terra s’hi veuen dos caps força deteriorats. Al damunt de l’escut de Girona, i al mig de la porta, hi ha aquesta curiosa escultura que representa un cap que es mossega la llengua amb unes dents prominents i del qual surt una mena de carxofa que vol simbolitzar un arbre.

La visibilitat de la peça i la seva heterodòxia l’han envoltat de misteri, de fa segles, per als ciutadans gironins, els afectats directes de les decisions que es prenen més enllà de la porta dovellada.

Habitualment s’ha fet referència a les dents, prominents, que mosseguen la llengua com a símbol del silenci, de saber guardar en secret les deliberacions que tenen lloc al saló de plens. Una interpretació elemental i ben encertada si fem cas de la dita catalana de “mossegar-se la llengua”.

Però el que sempre havia quedat en segon terme és l’arbre que surt de la seva closca, que segons la interpretació que en va fer Carles Vivó en el recull d’escultures insòlites de la ciutat que fa al llibre ‘Llegendes i misteris de Girona’, a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, podria ser una representació de l’arbre del coneixement, el signe d’estar en possessió de les veritats més profundes, molt per sobre del que hi tenim accés la majoria dels mortals. No estaria gens malament que els edils que governen la ciutat gaudissin d’aquesta particularitat, tot i que, a l’Antic Testament, queda ben clar que de tots els fruits del paradís l’únic que els primers pares no podien mossegar era el de l’arbre del coneixement, que, com un acudit diví, el creador va situar al bell mig del jardí. Com tots sabem l’Adam i l’Eva no van poder estar-se’n de tastar-lo i això ens va fer mortals. La majoria de les religions no han estat mai partidàries d’un excés de coneixement per part dels seus devots, es mouen molt millor en les aigües del dogma.

El pas del temps va convertir l’arbre del pecat, o del coneixement, en una pomera. En el món clàssic el fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i generador d’importants litigis i conflictes. Sobre la taula dels déus de l’Olimp va ser llançada una poma d’or per portava la inscripció “Per a la més bella”. En veure la poma, Hera, esposa de Zeus i Atenea, la deessa de la saviesa, i Afrodita, la deessa de l’amor, van iniciar una baralla per posseir-la. Zeus, pare dels déus i de les persones, va decidir que fos un mortal, Paris, qui resolgués el litigi. Malgrat els diferents oferiments que les deesses van fer a Paris, aquest finalment va donar la poma d’or a Afrodita. El coneixement dels mites, doncs, ens aporta algunes pistes per desxifrar la nostra història.

Desconeixem si el picapedrer que va realitzar l’obra tenia un finíssim sentit de l’humor o qui la va encarregar, els jurats, en tenien molt poc.

Els jurats de la ciutat, promotors de la col·locació d’aquesta peça a la porta, eren els magistrats del govern municipal, escollits per un any (figura equivalent als regidors actuals). El seu nom prové del jurament que feien en iniciar l’exercici del seu càrrec.