Sense - El Punt

El monument que glossa la grandesa del bisbat de Girona

El Tresor de la Catedral, que mostra peces de valor incalculable, no es pot entendre si no es visita la catedral de Santa Maria, es descobreix el baldaquí, les capelles barroques, la tomba d'Ermessenda el claustre o la sala del Tinell, una oferta única i fascinant que no deixa el visitant indiferent

Podríem caure en el tòpic i asse­gu­rar, com Ber­trana a la segona línia de Josa­fat, que la mística penom­bra del tem­ple gòtic esdevé tene­brosa, o bé viat­jar en el temps fins als dies de la Guerra Civil Espa­nyola, quan la inter­venció de la Gene­ra­li­tat va pre­ser­var Santa Maria de la com­pleta des­trucció i la va con­ver­tir en Museu del Poble, un eufe­misme cul­tu­ral que va aju­dar a sal­var una petita part del patri­moni de què poden gau­dir els visi­tants de la Cate­dral. Podríem defi­nir-la com una peça única, un labe­rint de claus­tres, esca­les, cam­pa­nars, vol­tes o cape­lles que li ator­guen la cate­go­ria de crònica viva d'una vivència con­vulsa que va començar amb els romans i ha arri­bat trans­for­mada en l'edi­fici més impor­tant, cone­gut i visi­tat de Girona. Si ens limitéssim a par­lar del Museu del Tre­sor no ens ajus­taríem a la rea­li­tat, hauríem de cen­trar el relat i defi­nir el monu­ment un símbol del bis­bat de Girona. Això atorga al con­junt un mar­cat caràcter religiós i espi­ri­tual que ofe­reix al visi­tant la pos­si­bi­li­tat de fer un recor­re­gut per la història i la història de l'art, que comença amb el Tre­sor, con­ti­nua amb la cape­lla de l'Espe­rança, que acull, El llit de la Mare de Déu de Lluís Bonifàs, una gran com­po­sició bar­roca situ­ada a tocar de la porta de San Miquel, que obre una basílica que es reco­neix com un dels grans tem­ples de la cris­ti­an­dat, ja que no tant sols acull la nau gòtica més ampla del món sinó també tom­bes prin­ci­pals com la del Cap d'Esto­pes o de la com­tessa Ermes­senda. Les per­so­nes interes­sa­des poden des­co­brir tre­balls fona­men­tals com el bal­daquí i el retaule de plata de l'altar major, la cape­lla de Sant Narcís, els vitralls –ja siguin els més antics a la girola, els de Jaume Fon­ta­net, Antoni Tomàs, Gui­llem de Letum­gard, o l'estric­ta­ment con­tem­po­rani de Sean Scully– i les maque­tes de les diver­ses eta­pes cons­truc­ti­ves, des del tem­ple de Venus fins a la façana bar­roca. En la immersió en el claus­tre romànic, bo i tre­pit­jant làpides de canon­ges i cami­nant entre sepul­tu­res prin­ci­pals com la d'Eli­o­nor de Cabrera o Beren­guer de Palau i colum­nes dobles obra­des al segle XII, amb capi­tells fina­ment deco­rats i vigo­ro­sos pilars angu­lars, es poden des­co­brir des de per­so­nat­ges mitològics fins a esce­nes quo­ti­di­a­nes com la dels pica­pe­drers, que tallen els car­reus, o bé pas­sat­ges bíblics com la bai­xada de Crist a l'infern.

El claus­tre es pre­senta com una illa de reflexió sepa­rada de la potència gòtica i bar­roca de l'inte­rior de la nau, i amaga una pro­posta impac­tant. A sobre la gale­ria nord, a la sala del Tinell, cons­truïda al segle XII, cone­guda com a «dor­mi­tori nou», que a par­tir del 1395 va exer­cir les fun­ci­ons de bibli­o­teca, a l'últim terç del segle XX s'hi va obrir l'expo­sició fixa d'indu­mentària reli­gi­osa, terns (casu­lla i dues dalmàtiques), capes plu­vi­als, colla­rins, cobre­cal­zes, bos­ses de cor­po­rals, esto­les, etc., una mos­tra cap­ti­va­dora que ens explica la història de l'Església a través del ves­tu­ari propi per a les cele­bra­ci­ons del culte.

Bisbe Cartañà

Joan Piña, res­pon­sa­ble de l'inven­tari i la con­ser­vació del Tre­sor de la Cate­dral, asse­gura: «Com la majo­ria de museus d'una ins­ti­tució reli­gi­osa, aquest té unes carac­terísti­ques que el dife­ren­cien d'altres tipus de museus, per exem­ple, la qua­li­tat d'objecte útil que tenen mol­tes de les peces expo­sa­des, la qual cosa vol dir que encara avui en dia podem veure com algu­nes d'aques­tes peces es con­ti­nuen usant, ja sigui encapçalant pro­ces­sons, pre­si­dint actes litúrgics o com a objecte de vene­ració.»

Visi­tar el Tre­sor, la Cate­dral, el claus­tre o el saló del Tinell –ens dei­xem el Cam­pa­nar domi­nat per l'Àngel de Ramon Maria Car­rera– com­porta hores i devoció, pot ser reli­gi­osa o pot ser per l'art, però totes dues pos­si­bi­li­tats seran gra­ti­fi­cants, ja que si per una banda es poden des­co­brir peces úniques i car­re­ga­des de mis­teri, com el Tapís de la Cre­ació, aca­bat de res­tau­rar, (vegeu-ne l'expli­cació a part), per l'altra, ens per­met començar un camí que trans­porta des de la Girona post­pa­gana fins a l'actu­a­li­tat. Ho farà a través d'obres fona­men­tals com el Bea­tus, la Bíblia de Car­les V de França, el Retaule de Santa Helena, les Creus Pro­ces­si­o­nals, la Gran Custòdia dels Cor­pus de Fran­cesc Artau, la taula de Sant Benet i Santa Clara, el cicle de la Mag­da­lena, la imatge de Sant Car­le­many, l'arqueta d'Hixem II, que, acom­pa­nyada d'altres joies d'orfe­bre­ria cor­do­vesa –quan l'Al-Anda­lus estava en l'apo­geu–, el reli­quiari de la Santa Espina, imat­ges fla­men­ques, i el fron­tals d'altar de molt fina fac­tura i estu­di­ada com­po­sició, eclip­sats per la fama del Tapís de la Cre­ació, no han tro­bat ni espai ni presència en la memòria dels giro­nins.

No volem que el lec­tor acabi tenint un cert emba­fa­ment, però ens agra­da­ria pre­sen­tar els orígens d'un museu que ocupa les anti­gues sales capi­tu­lars finançades el 1705 pel canonge Josep Xambó, i van aco­llir el govern de la Seu fins que el 21 de juny del 1952, Los Sitios va publi­car un repor­tatge sig­nat per Fran­cesc Moré Bar­dera en què anun­ci­ava: «El Tesoro de nues­tra cate­dral ha que­dado expu­esto en las salas capi­tu­la­res.» A l'arti­cle, no tant sols s'elo­gi­ava el bisbe Josep Cartañà per la ini­ci­a­tiva sinó que es feia un recor­re­gut minuciós per les tres estan­ces que s'havien orde­nat segons el dis­curs estruc­tu­rat pel canonge Lam­bert Font i Gra­tacòs, guiat i acon­se­llat per Josep Gudiol, direc­tor de l'Ins­ti­tut Amat­ller de Bar­ce­lona, i per l'arqui­tecte Joan Maria de Ribot.

Peces esco­lli­des

Dei­xant de banda el Tapís, que s'ha con­ver­tit en una icona a escala mun­dial, qui vul­gui apro­fun­dir en l'oferta de la Cate­dral es tro­barà amb peces extra­or­dinàries. Una de les més cone­gu­des és el Bea­tus de Girona, un lli­bre manus­crit pel pre­vere Senior i il·lumi­nat per la monja Ende el 975, al regne de Lleó que, segons notícies con­tras­ta­des, el 1078 ja es tro­bava a Girona. Estruc­tu­rat sobre els dotze capítols que cons­ti­tu­ei­xen el comen­tari de Beat de Liébana a l'Apo­ca­lipsi de Sant Joan de final del segle VIII, consta de 284 folis escrits en escrip­tura visigòtica a dues colum­nes, conté cent vint imat­ges, mini­a­tu­res d'estil mossàrab molt riques en poli­cro­mia i hi abun­den l'or i l'argent. A tocar, en una dependència veïna, s'hi pot veure el retaule de Santa Helena, una crònica pin­tada de les fri­san­ces de la mare de Cons­tantí el Gran per a la Invenció de la Vera Creu. És una peça cab­dal que, en la línia de Leo­nardo da Vinci, asse­nyala l'entrada del Renai­xe­ment pictòric al Prin­ci­pat, una obra que el 19 de novem­bre del 1519 va ser con­trac­tada pels pin­tors Antoni Norri i Pere Fernández per ser col·locada en l'altar del bene­fici fun­dat pel canonge Narcís Simon. Davant per davant s'hi des­co­breix l'estàtua de Sant Car­le­many, que en rea­li­tat és un crip­to­re­trat de Pere III el Ceri­moniós fet per Jaume Cas­calls, i ens recorda l'estra­nya devoció d'una ciu­tat pel rei que la va alli­be­rar dels àrabs. Tallada en ala­bas­tre, pre­senta la ves­ti­menta i els atri­buts d'una figura reial, és una mos­tra reei­xida de l'escul­tura cata­lana del tres-cents, i una de les peces claus d'una col·lecció acom­pa­nyada d'impor­tants cre­a­ci­ons d'orfe­bre­ria com l'arqueta d'Hixem II, o les encara uti­lit­za­des creus pro­ces­si­o­nals. La pri­mera està con­si­de­rada l'exem­plar més antic de l'orfe­bre­ria his­panoàrab. La lle­genda recull que és fruit d'un botí de guerra, però la rea­li­tat ens diu que està datada al segle X, va ser obrada a Còrdova per l'argen­ter jueu Judà ben Bolça i és de plata amb orna­men­ta­ci­ons de pal­me­tes que arren­quen de la mateixa tija. La Creu dels Esmalts és una obra del segle XIV, de per­fil flor­de­li­sat d'argent sobre­dau­rat, cise­llat i repus­sat, amb pla­ques d'esmalt de cor­rent ita­li­a­nit­zant. A tocar, hi està situ­ada la Creu de les Per­les, feta amb or cise­llat i esmal­tat, amb ele­ments de fosa i per­les, i és con­si­de­rada l'última creu gòtica cata­lana i la pri­mera amb influències renai­xen­tis­tes.

A dins de la basílica, l'altar major està for­mat per una ara romànica que acom­pa­nya el seti epis­co­pal de Pere Roger (1038), una cadira de mar­bre mas­sissa i aus­tera deco­rada en els late­rals amb relleus arqui­tectònics, i la part fron­tal amb motius vege­tals. A més, al pres­bi­teri refor­mat hi ha l'extra­or­di­nari retaule de plata pro­mo­gut pels bis­bes Cruïlles (Gibert i Beren­guer) obra dels mes­tres argen­ters Bar­to­meu, Ramon Andreu i Pere Berneç, que ja pre­si­dia l'absis en el moment de la con­sa­gració, l'any 1347.

Si tenim temps i ens volem entre­te­nir a repas­sar les cape­lles, ens podem tro­bar amb sor­pre­ses com la dels Sants Met­ges, amb un retaule que va ser obrat per Joan Merla; la de sant Narcís, en què la figura prin­ci­pal és l'obra de Pau Costa, que es va aca­bar el 1727; la dels Sants Màrtirs, que acull les tom­bes gòtiques dels bis­bes Arnau i Ber­tran de Mon­tro­don; la dels Dolors on es poden veure pin­tu­res atribuïdes a Antoni de Vila­do­mat; la del Sant Sepul­cre, en què hi ha un Crist jacent rea­lit­zat per Domènec Fita; i la del Bap­tis­teri, on la pila renai­xen­tista feta amb pedra num­mulítica, aca­bada per Joan Roig té dotze cares, una per a cada apòstol.

Des de fa més de 1.500 anys, la cate­dral cris­ti­ana, romànica, gòtica, bar­roca, con­tem­porània, domina la ciu­tat, és el nervi d'una idea que ha sabut per­sis­tir entre el pas­sat i el futur mos­trant al visi­tant que la mateixa Seu és el Tre­sor que glossa la gran­desa del bis­bat de Girona.

Catedral i Tresor de la Catedral, Sant Feliu.
1038.
Dedicació de la catedral romànica. 1312. El Capítol pren l'acord de construir un edifici gòtic.
Claustre.
1190, construcció de les galeries del claustre.
Tresor de la catedral.
Museu inaugurat el 1952.
Sant Feliu.
Va ser seu episcopal, n'hi ha testimoni l'any 817.

L'enigma del Tapís de la Creació

El Tapís de la Creació es una peça de llana brodada amb la tècnica de cadeneta confeccionada a final del s/ XI o principi del XII, la qual cosa la converteix en una de les mostres més antigues de teixit sumptuari de l'Europa medieval. De forma rectangular i incomplerta, és una tela quasi única que decorava els murs de la catedral en les grans celebracions litúrgiques.

Restaurat entre el novembre del 2011 al març del 2012, presenta una iconografia amb arrels clàssiques i molts enigmes per descobrir. El centre està dominat per la imatge entronitzada de la Maiestas Domini, el Pantocràtor imberbe, envoltat d'un altre cercle concèntric que està dividit en vuit parts i recull els capítols inicials del Gènesi, els de la Creació del Món, en un viatge que comença amb l'esperit caminant sobre les aigües, continua amb els àngels, l'aparició de la llum i les tenebres, el firmament, els astres, els animals i, finalment, la de l'home i la dona.

Hi ha un rectangle amb els cantons dominats per quatre personatges que representen els vents representats com a genis alats, cavalcant pel cel i bufant dues botzines que mantenen la cohesió del cercle de la perfecció que deixa pas a la cinta perimetral. En aquesta es recull el pas del temps a la terra, l'any, les estacions, els mesos i els dies de la setmana i el transforma en escenes de la vida quotidiana. Escapçat pel cantó dret i per la part inferior –si fos complet, probablement tindria 32 requadres- el tapís actua com una auca pedagògica en què l'any (s'hi veu en claredat la inscripció «Annus») es representa com un vell amb barba amb una roda a la mà esquerra i una eina a la dreta. Després vénen les estacions, la tardor s'escenifica amb un veremador, l'hivern amb un enfredolic al cantó de la llar, la primavera amb un camperol cavant, i l'estiu, amb una escena de batre, mentre el Sol i la Lluna es mostren com la representació física del diumenge i els dilluns els primers dies d'una setmana en què altres astres ocupaven parts importants de la composició. A més, a la tela s'hi poden descobrir les figures de Samsó i Hèrcules, dos dels quatre rius del Paradís, Geon i Fison, i alguns mesos de l'any, cadascun batejat amb el seu nom. Segons la iconografia, el febrer és ventós, al març arriben les cigonyes, a l'abril es llauren els camps, al maig arriben les flors i al juny el mar és generós. El mig any que falta s'ha perdut, però encara queda la franja inferior, que tot i que és incomplerta, s'hi recullen escenes sobre fons vermell que expliquen la història de la Invenció miraculosa de la Vera Creu. S'hi reconeix l'escena de l'emperadriu santa Helena i el jueu Judes. Al mig, s'hi endevina una gran creu i una corona, que probablement és una imatge de l'emperador Constantí portant una creu a coll.

Sant Feliu, una nova peça en el circuit

El 22 d'agost la premsa recollia que les autoritats eclesiàstiques havien decidit fer pagar entrada per accedir a un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, la basílica de Sant Feliu. El rector Joan Baborés, acompanyat del bisbe Francesc Pardo i de l'administrador i president del Capítol de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Julià, van anunciar que a partir d'aquella setmana el preu de l'entrada pujaria a 7 euros, la qual cosa no tant sols donaria dret a una visita conjunta al'església de Sant Feliu i la Catedral, sinó que també al museu del tresor capitular i el claustre. Amb la incorporació de Sant Feliu al circuit catedralici, l'entrada que era de 5 euros va passar a valdre un 40 % més i també es van encarir els descomptes que s'aplicaven a jubilats i estudiants –que a partir d'aquella data, han de pagar 5 euros–, a grups –que han d'abonar-ne 2,50–, a menors de 16 anys i a escoles –que entrar els costa 1,20 euros–, mentre que els menors de 7 anys no paguen. Els diumenges continuen sent d'entrada gratuïta, i la gratuïtat es manté cada dia de vuit a deu del matí, de dilluns a divendres, i a unes determinades hores de dissabte i les vigílies de quan les basíliques estan obertes al culte. A canvi de pagar entrada es pot accedir a la capella de Sant Narcís –obra de Ventura Rodríguez, oberta al públic en ocasions concretes, com la celebració de casaments i per Fires– i visitar els sarcòfags paleocristians i pagans del presbiteri, que daten dels segles III i IV.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.