Cronologia
Els primers demòcrates
Aquest país ha demostrat des de l'edat mitjana la seva vocació democràtica, amb la creació d'un instrument de govern, la Generalitat de Catalunya, pensada per protegir els interessos i les lleis dels catalans
-
Les Constitucions, clau.
El rei reunit amb les Corts catalanes. UN EXEMPLAR DE LES CONSTITUCIONS CATALANES DE 1519 MEMÒRIA DIGITAL DE CATALUNYA UNA IMATGE DE LES CORTS CATALANES, REUNIDES AMB EL MONARCA I ELS DIPUTATS DELS TRES BRAÇOS QUE HI EREN REPRESENTATS, EN UNA MINIATURA D'UN INCUNABLE DEL SEGLE XV MECD-ACA. -
-
Jornada històrica. EL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA APROVA LA DECLARACIÓ DE SOBIRANIA QUE ÉS LA BASE DE L'EXERCICI DEL DRET A DECIDIR ORIOL DURAN. -
La seu de la Generalitat. DETALL DEL SALÓ DE SANT JORDI, UNA DE LES ESTANCES DEL PALAU DE LA GENERALITAT. EL SALÓ HAVIA ESTAT CONCEBUT ORIGINÀRIAMENT COM UNA CAPELLA I LA VA CONSTRUIR PERE BLAI ORIOL DURAN.
Catalunya demostra al llarg de la història la seva obstinació a tenir un govern i un Parlament propis
La valentia dels presidents catalans és el que ha permès que arribi fins avui en dia una institució creada el 1359
La Generalitat de Catalunya és una institució que neix a l'edat mitjana com una comissió de les Corts. Va rebre el nom de Diputació del General tant a l'època medieval com a la moderna. Tota cessió de poders a algú per portar a terme una determinada tasca era una diputació. I era del General perquè abastava el conjunt de la societat catalana.
La representació política de la societat catalana a les Corts s'articulava en tres braços, corresponents als estaments eclesiàstic, militar i a les ciutats o viles reials, per això rebia el nom de braç reial. Els membres dels tres braços eren els diputats.
La Diputació del General va néixer de manera gradual. La tradició n'ha situat l'origen el 1359, en la diputació creada per la Cort de Cervera per tal d'administrar el donatiu concedit pel rei Pere el Cerimoniós, destinat a pagar l'exèrcit que havia de defensar els regnes contra Castella durant l'anomenada guerra dels Dos Peres, que va tenir lloc entre 1356 i 1359. En aquesta Cort es nomenen dotze diputats, quatre per cada braç, que han d'administrar un donatiu de 144.000 lliures al rei perquè pugui continuar la guerra contra Castella. Aquests diputats, juntament amb dotze diputats consellers, tenen a tots els efectes el mateix poder que la Cort.
Hi ha tres arguments històrics citats per la historiadora Maria Teresa Ferrer que fonamenten aquesta data com a origen de la Diputació del General: en primer lloc hi ha la continuïtat de la institució al llarg dels anys –a diferència d'altres comissions creades des de 1289 que només s'havien reunit un sol cop; la creació d'uns impostos propis, anomenats generalitats, a les Corts de Montsó de 1362-63, destinats a ser el pilar de finançament de la nova institució; finalment l'emissió de deute públic per decisió de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-65, que garantia la continuïtat de la institució emissora.
En els primers anys el nombre de diputats fou variable. El 1359 n'eren vint-i-quatre, uns eren pròpiament diputats i els altres consellers i oïdors de compte dels diputats del braç que els corresponia. Tots els diputats eren iguals i no n'hi havia cap amb poder per presidir, per bé que per una qüestió protocol·lària l'eclesiàstic s'esmentava en primer lloc.
La Cort de Cervera dibuixa clarament les atribucions dels diputats: recaptar el donatiu i nomenar el personal necessari per fer la feina; manllevar diners amb la garantia del donatiu per un termini màxim de dos anys; expedir documents públics; decidir temes relacionats amb les tropes de terra pagades per la Cort; autoritzar la sortida dels soldats fora del Principat i reclutar-ne d'estrangers; determinar diverses qüestions militars; i decidir els afers més delicats juntament amb els diputats consellers. No tenien, però, facultats executives.
El 1375 les Corts de Lleida decideixen restablir el sistema de tres diputats residents a Barcelona, un per braç; i el 1400 els diputats compren una casa per a la Diputació, un edific del call jueu, el nucli actual del Palau de la Generalitat. Aquest és un signe més que la percepció era que aquesta institució perduraria en el temps.
A partir de 1363, la Diputació també tindrà l'encàrrec de construir galeres i mantenir una flota naval, i el 1409 haurà de gestionar diversos municipis que se'ls entrega com a penyora d'un préstec al rei Martí l'Humà. Aquests pobles seran administrats per la Generalitat fins que el 1457 Alfons el Magnànim demana que siguin reincorporats al patrimoni reial.
El 1413 és l'any definitiu de la consolidació de la institució, en aconseguir que el rei permeti als diputats convertir-se en garants de les Constitucions i les lleis de Catalunya, convertint-se d'aquesta manera en un contrapès de la monarquia de torn.
Entre 1412 i 1458, la Diputació desenvolupa les seves estructures i amplia les seves competències. La institució es consolida i es prestigia.
Un episodi important en la vida de la Generalitat és la guerra civil que té lloc entre 1462 i 1472. Durant aquesta època de bàndols enfrontats a Catalunya coexisteixen dues Generalitats: la Diputació del General de Barcelona, defensora del príncep de Viana, i una segona formada per un únic diputat fins al 1470: Bernat Saportella, fidel al rei Joan II. El mateix Saportella crearà una Diputació amb seu a Lleida i integrada també per representants dels tres braços. La victòria a la guerra de Joan II posa fi a la dualitat institucional.
UN NOU SISTEMA D'ELECCIÓ
El 1493 el rei Ferran II propicia en el marc de la Cort general de Barcelona un canvi molt significatiu en el sistema d'elecció de diputats i oïdors. L'anomenat sistema d'insaculació. Els noms dels candidats –establerts prèviament– eren ficats en un sac (insaculats) i eren trets a l'atzar, sovint per un infant de menys de 7 anys. En total s'insaculaven 545 persones. El rei i els seus oficials es reserven el dret de supervisar el procediment i, per tant, d'intervenir-hi en la mesura que els resulti favorable.
El sistema d'insaculacions serà un dels problemes que haurà d'afrontar durant segles la Diputació del General, això i la insaciable fam de diners dels monarques en les seves guerres, unes conteses que en molts casos responen només als interessos de Castella i tenen poc a veure amb els dels catalans. En més d'una ocasió això generarà enfrontaments entre el monarca i la Diputació del General, però finalment, sigui per la força de les armes o del convenciment, el rei aconseguirà els seus objectius i la Diputació no trencarà amb la monarquia.
No serà fins a la Guerra de Successió que la Generalitat actuarà obertament contra un monarca, Felip V, amb una vocació castellanitzant que expressa un menysteniment absolut per les Constitucions i lleis pròpies de Catalunya. La fortuna i les relacions internacionals no afavoriran, però, els interessos catalans. I el Principat perdrà el 1714, per primer cop, les seves llibertats.
La Generalitat desapareixerà fins l'abril de 1931, quan Francesc Macià proclama l'Estat Català i nomena un govern provisional que recupera el nom de Generalitat. Un decret del govern provisional de la República espanyola i un altre de la mateixa Generalitat signifiquen la recuperació formal de la institució el 28 d'abril de 1931.
El 6 de desembre de 1932 es constitueix el primer Parlament de Catalunya de l'època contemporània, que té com a seu l'antic arsenal de la Ciutadella. L'alegria dura ben poc, a causa dels fets del 6 d'octubre de 1934 l'autonomia catalana és suprimida i les seves institucions queden sense efecte fins al març de 1935 que es nomena un consell gestor de la Generalitat amb persones afins a Madrid.
El 16 de febrer de 1936 unes eleccions tornen les coses al seu lloc i Companys a la presidència de la Generalitat, restablint la normalitat democràtica, que tornarà a durar ben poc. L'alçament del general Franco el 18 de juliol iniciarà una guerra civil que acabarà amb la derrota catalana i republicana el 1939. La caiguda de Barcelona el 26 de gener comporta la supressió de les institucions catalanes, que es mantindran vives durant quaranta anys a l'exili.
No serà fins al 29 de setembre de 1977 que es promulgarà un reial decret que comportarà la reinstauració de la Generalitat de Catalunya i permetrà el retorn del seu president exiliat, Josep Tarradellas. Es posa final d'aquesta manera a una llarga etapa de foscor institucional a Catalunya. Un país que ha demostrat des de l'edat mitjana la seva vocació democràtica, amb la creació d'un instrument de govern, la Generalitat de Catalunya, pensada per protegir els interessos dels catalans, per bé que durant segles ha hagut de lluitar contra les arbitrarietats dels monarques castellans que en la seva condició de reis de la Corona d'Aragó feien servir Catalunya com a banc on finançar les seves guerres, tot sovint perjudicant la població de Catalunya, una ciutadania sotmesa contínuament a ocupacions militars fins a l'arribada de la democràcia.
El menysteniment constant dels reis
Hi ha diverses constants en l'actuació i en les queixes dels diputats catalans. D'una banda, hi ha un patiment permanent pel que es considera una explotació abusiva dels recursos que els catalans poden aportar a la monarquia en les seves aventures bèl·liques arreu del continent. D'altra banda, s'acaba convertint en una obsessió que els nous monarques, quan arriben al poder, jurin les Constitucions i les lleis catalanes, de les quals n'era garant la Generalitat de Catalunya. Els reis castellans demostren el seu menysteniment als representants del poble català quasi unànimement, no juren les Constitucions i nomenen uns virreis que seran una font permanent de conflictes amb el país.
Una Generalitat constantment amenaçada per Castella Els titelles a Catalunya del poder de Madrid
La Generalitat ha estat històricament l'instrument que ha conduït la política catalana i el Parlament n'és la màxima representació política.
1359
1362-63
1364
1367-68
1400
1413
1493
13-11-1714
14-04-1931
6-12-1932
6-10-1934
16-02-1936
26-01-1939
29-11-1977
Un seguit de personatges faran el paper de presidents titella en moments que la Generalitat és formalment abolida. El coronel Jiménez Arenas serà designat president accidental de la Generalitat el 7 d'octubre de 1934, després que arran dels fets d'octubre s'aboleixi l'autonomia i es detingui el president Companys.
Entre el 10 de gener i el 22 d'abril de 1935 Manuel Portela Valladares serà el primer president civil de designació directa de la Generalitat, alhora que exercirà de governador general de Catalunya. El substituirà Joan Pich i Pon, que s'estarà al càrrec fins al 28 d'octubre de 1935. I el seguiran: Eduardo Alonso, Ignasi Villalonga, Joan Maluquer, Fèlix Escalas i Joan Moles, abans Companys no torni al poder de nou.
Durant el franquisme, les màximes autoritats polítiques a Catalunya seran els governadors militars i civils de Barcelona. El 1939 ocupa la plaça Wenceslao González Oliveros. La repressió a partir d'aquell moment és una constant, no en va Franco havia dit el mateix 1939 que el seu objectiu era «la unitat nacional absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l'espanyola». Tot el que estigui fora d'aquest precepte serà durament perseguit i represaliat.
El governador civil va ser una de les figures clau del sistema: era la primera autoritat de la província, el representant del Ministeri de la Governació i alhora el delegat permanent del govern. Franco recuperava d'aquesta manera una figura que havia desaparegut al començament de 1934 dins el marc de la Catalunya republicana i autònoma. Retornen al poder com a símbol unificador, com una eina més del control polític i social que el franquisme vol exercir sobre Catalunya.