Art

El noucentisme més genuí

Una mostra reivindica per fi l’arquitecte vigatà Josep Maria Pericas

No tot el noucentisme va ser uniformat i carrincló. També va aixoplugar expressions plurals i creatives. Detall que certa historiografia acostuma a passar per alt. Catalunya no seria el que és sense el llegat modernista, però tampoc sense aquest patrimoni més escàs i infinitament més desconegut que el va succeir.

Entre els arquitectes noucentistes de primera hora, n’hi va haver un que va destacar per la seva aposta genuïna i renovadora, però paradoxalment avui és dels més ignorats. Es deia Josep Maria Pericas i no va tenir la sort a favor, ni en vida ni després de mort. Ho demostra que ha estat “l’últim” dels grans arquitectes d’aquesta època a ser reivindicat. El seu principal expert, Aleix Catasús, que fa dos anys li va dedicar un lluminós llibre, és el comissari d’una exposició que traça el seu recorregut al Museu de l’Art de la Pell de Vic (fins al 28 d’abril).

A Vic és on va néixer, el 1881, en el si d’una família de profundes conviccions religioses, que ell també va tenir durant tota la seva vida i que van marcar la seva trajectòria com a arquitecte, per bé i per mal. Pericas es va formar sota les doctrines del modernisme, i de fet el seu influx és tímidament present en les seves obres de joventut. Sobretot el de Gaudí, de qui va fer d’amfitrió en les festes del centenari del filòsof Jaume Balmes que es van celebrar a la capital osonenca el 1910.

Però Pericas ja tenia un altre xip mental proper als ideòlegs del noucentisme, entre els quals Josep Torres i Bages, que el 1913 el va fitxar com a arquitecte de la diòcesi de Vic, càrrec que va mantenir durant tota la seva carrera i que un temps va compaginar amb comandes de l’estament eclesiàstic de Barcelona. Amb la complicitat d’aquesta institució, va gestar un dels seus projectes més originals: l’església del Carme.

Trencadora

Pericas, que ja havia apuntat maneres en les seves primeres obres per a la burgesia vigatana, va arribar a la capital catalana poc després de la Setmana Tràgica del 1909. Les revoltes s’havien acarnissat amb el patrimoni religiós, i el bisbe Joan Laguarda li va confiar un edifici de nova planta al solar de l’arrasat convent de les Jerònimes. L’església del Carme va voler ser “una operació de reconciliació amb la classe obrera” en un dels seus feus, el barri del Raval. “Pericas va sorprendre amb una proposta molt trencadora, de façana de maó vermell i d’interiors refinats i elegants que clarament miraven la cultura germànica”, assenyala Catasús.

La Secessió Vienesa va ser el seu model per crear un estil que fon tradició i modernitat. Poua del romànic, però Catasús remarca: “No fa neoromànic perquè no el copia: el reinterpreta.” Pericas va ser un gran estudiós de l’art associat amb els orígens de la nació catalana. Excursionista incansable, el 1905 va engegar un projecte sobre les fortificacions feudals d’Osona que no es va publicar mai. Durant la Guerra Civil, van ser destruïts la majoria de dibuixos (quin gran dibuixant que era!) d’aquesta fallida aventura editorial.

Els incontrolats van calar foc al seu arxiu. “Això explica en part que hagi quedat a la cua dels arquitectes pendents de reconèixer”, sosté el comissari. En veuran pocs, de plànols, a l’exposició de Vic. Poquíssims. Entre aquestes excepcions, hi ha els de la clínica mental de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet, promoguda per la Mancomunitat el 1917, que Pericas va gestar juntament amb Rafael Masó. Quan Josep Puig i Cadafalch es va posar al capdavant de la institució, va modificar significativament els seus plans. Després, les vicissituds polítiques van acabar rebaixant les dimensions i la coherència estètica del projecte.

Masó és una peça molt important en el puzle vital i professional de Pericas. Van ser amics íntims, s’admiraven mútuament i van beure de les mateixes fonts per erigir les seves arquitectures d’influència nòrdica. Pericas va exercir sempre un control absolut sobre tots els detalls aplicats dels seus edificis. “Tot ho dissenyava ell, l’única cosa que delegava eren els elements de ceràmica al seu estimat Masó.” Aquesta obsessió la tenia fins i tot amb els seus objectes d’ús domèstic. La roba, els coberts, els mobles... Tot, absolutament tot, ho pensava ell. “A casa mai es va comprar un llençol”, diu el seu net Josep Maria Claparols, també comissari de la mostra.

Pericas va tenir una vida llarga, però les seves millors obres, “tan personals que són inconfusibles”, es concentren en els anys deu. D’aquest període també és el monument a Jacint Verdaguer (1912), a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Sant Joan, “una de les grans obres del noucentisme”, considera Catasús, i la Casa Comella (1912), a Sarrià, el seu habitatge unifamiliar més emblemàtic. Bé, ho era, perquè el 1971 es va enderrocar. S’alçava a la cantonada dels carrers Nena Casas i Castells i és una pèrdua patrimonial tan lamentable com la de la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch.

“Pericas era en aquell moment l’avantguarda de l’arquitectura catalana”, i prova d’això és que el 1912 havia de formar part d’una exposició a París al costat de Picasso, Torres-García i altres primeres espases de l’art més avançat. No hi ha gaire informació d’aquesta mostra, es creu que impulsada per la Mancomunitat, però el cas és que no es va fer.

A partir dels anys vint el panorama va fer un gir. Puig i Cadafalch va normalitzar l’estil i, en certa manera, el va encotillar, i així es va posar punt final al noucentisme més experimental en què Pericas havia excel·lit. “Es va mantenir fidel a la seva manera de ser i de fer. Aliè a les modes, no va caure en el monumentalisme, com van fer altres noucentistes per satisfer el gust de la burgesia. Però va deixar d’innovar, fins que va anar quedant desfasat.”

Marginat

Durant la guerra, es va escapar de la mort (el seu germà era un polític carlí), però en la postguerra es va endur un bon disgust. “Es va pensar que podria fer obres importants per al bàndol vencedor, però el van arraconar.” En la seva nova condició d’arquitecte marginat, va patir per trobar feines. Pràcticament només va tenir un client, el de sempre: el bisbat de Vic. Van ser encàrrecs, però, molt modestos, que no li van permetre lluir-se. “Haver estat un arquitecte diocesà el va penalitzar”. De les 200 obres de què consta el seu catàleg, la meitat són obres religioses.

Pericas va morir el 1966 i s’ha hagut d’esperar més de mig segle per tornar a ser visible. A l’octubre, una versió més reduïda de l’exposició es podrà veure a Girona, dividida en dues seus: la Fundació Masó i el Col·legi d’Arquitectes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.