Orson Welles a la llum dels seus dibuixos

El crític i teòric Mark Cousins no només escriu sobre cinema, sinó que ha realitzat diversos assaigs audiovisuals, entre els quals destaquen les quinze hores de The story of film: an odissey, una particular història del cinema que, associant-hi imatges sense ordre cronològic i relacionant-hi cineastes de manera sorprenent, relata en primera persona amb una veu hipnòtica. Des d’aquesta subjectivitat, Cousins s’acosta a la personalitat i l’obra, inabastable i a la vegada inacabada, del gran Orson Welles, al qual s’adreça com si li escrivís una carta, cosa que sempre causa estranyesa tractant-se d’un mort i encara més quan l’autor imagina una possible resposta de l’hipotètic destinatari. Aquesta elecció narrativa, o posem-hi que retòrica, podria ser l’aspecte més discutible de La mirada de Orson Welles, però és àmpliament contrarestada amb una reveladora interpretació de les imatges cinematogràfiques del director de Citizen Kane a partir de la llum dels seus dibuixos i pintures.

Mark Cousins, que també remarca de manera intencionada la posició política d’Orson Welles en contra dels feixismes i altres autoritarismes, no només ha fet un treball de recerca exhaustiu dels dibuixos i pintures del cineasta (o, millor dit, de l’artista, perquè una idea fonamental és que Welles volia inscriure’s en la història de l’art) espigolant en arxius, biblioteques i col·leccions privades. Inspirat per aquest material, busca la influència de la tradició pictòrica (com ara Mantegna a Otel·lo i Tintoretto a Campanadas a medianoche) i com els dibuixos i pintures d’Orson Welles són la llavor de les seves fantasmagòriques, obsessives, imatges fílmiques.