Cinema

Joan Pera

Actor

“Només amb una cultura lliure podrem ser grans”

M’agradaria actuar al Teatre Nacional; amb tants anys d’existència, no hi he pogut actuar mai

Un dels moments més emotius dels Gaudí dels darrers anys ha estat el lliurament del premi d’honor i el discurs de recepció. Joan Pera (Mataró, 1948) rebrà, aquesta nit, el Gaudí d’Honor 2019 en el que sens dubte serà un dels moments més emotius de la gala de l’Acadèmia del Cinema Català (ACC), que es podrà veure per TV3 a partir de les 22 h. Les distàncies, d’Elena Trapé, surt com a favorita en versió original catalana, amb set nominacions. Entre dos aguas, Viaje al cuarto de una madre i El fotógrafo de Mauthausen empaten amb nou nominacions cadascuna.La trajectòria en el cinema i com a actor de doblatge ja el fan mereixedor del Gaudí d’Honor, però Joan Pera és molt gran també en el teatre i la televisió. Sentir-lo parlar del seu ofici, amb humilitat i agraïment, és un plaer.

A diferència d’altres premis, aquest és de la professió.
Em sento molt honorat, agraït i emocionat. Ho veig com una mostra d’afecte cap a mi, tant a la meva persona com a la feina de gairebé 50 anys. Està bé, però és important no perdre la perspectiva. Fins ara, sempre he pogut treballar, i em pregunto si a partir d’ara podré fer funcions, cinema i estar amb el públic. No vull que em situï a un nivell massa alt per a mi. Em fa una mica de por que es noti que estic tan content.
Per què li hauria de fer por?
Això és molt català. Val més que no sàpiguen que estic tan content perquè encara sortirà alguna cosa i em fotran una patacada [riu].
Pot avançar alguna cosa del que dirà en recollir el Gaudí d’Honor en la gala?
Primer, ho agrairé a tothom, faré el repàs d’aquelles coses que han pogut ser mereixedores del premi i, sobretot, una reivindicació d’un cinema, un teatre, una cultura lliures, amb llibertat d’expressió, multiculturals, llibertat econòmica, sense imposicions, perquè només així podrem ser grans. I vull compartir aquest premi amb la meva generació, que és d’actors senzills, lluitadors, amb situacions molt precàries al començament. Alguns ja no hi són i realment els tenim en el record i seran per sempre amb nosaltres. El dedico a ells i als qui encara hi som i continuem lluitant en aquest món meravellós que és l’espectacle, el cinema.
Serà una dedicatòria ben merescuda.
També el dedicaré a la meva família. Amb la meva dona fa gairebé 60 anys que estem junts, treballant sempre tots dos pel mateix. I als meus fills; no és gens fàcil ser fill d’algú, i ells ho han sabut fer sense deixar de ser ells mateixos. Ja que tinc una oportunitat, un cop en la vida, de dir això en una plataforma gairebé universal, l’aprofitaré. També faré una petita reivindicació, poder actuar als escenaris on no he pogut actuar mai.
Per exemple?
Al Teatre Nacional. Amb tants anys d’existència, no hi he pogut actuar mai. És el far de la cultura del país i també m’agradaria ser-hi. Però bé, és una il·lusió meva. Espero que a les dotze la carrossa no es converteixi en carbassa. Com que som en una nit de cinema, pot resultar una pel·lícula de Disney, no?
Deia fa poc que plegar no és una qüestió personal, que també es deu al públic.
Després dels companys, tindré un record per al públic, perquè em sento estimat. No em sento ni bo ni dolent, no té res a veure. No em sento un gran actor, però sí un actor estimat per la meva gent, i en cada funció intento complir amb aquesta expectativa d’estimació, perquè, al cap i a la fi, aquesta feina que he fet durant tota la vida és un acte de generositat, tant de la meva feina com de la gent que l’accepta.
Com es veu el món des de dalt d’un escenari?
És meravellós. Tens tota la llibertat que vulguis. Digui el que digui el director, ets lliure de traspassar la barrera amb el públic. Quan hi ha la comunicació del públic i els actors, es crea una màgia, en el teatre i el cinema, un món meravellós, i el difícil és, després, tornar al món real, que, com deia Woody Allen, és horrible, però és l’únic lloc on podem trobar un bon bistec per dinar.
Recorda el moment que va saber que seria actor?
A mi em va venir donat. Per alguna estranya raó, quan tenia cinc anys, al col·legi ja em van fer sortir a recitar uns versos, i els mestres em van dir: “Digues-ho d’aquella manera que ho saps dir tu.” I jo em preguntava de quina manera ho deia. Sempre ho he tingut: quan surto a l’escenari tinc una manera de ser-hi que crida l’atenció. Als vuit o nou anys, ja feia funcions al teatre del col·legi amb el Josep Maria Mainat de La Trinca, que era el meu company de classe. Després, em va resultar tan difícil estudiar física i química! Em vaig dir que volia estudiar d’actor, que és el que m’agradava. Als 18 o 19 anys vaig començar a sortir a la televisió. Quan vaig dir que volia ser actor a casa, em van dir que ningú no es guanyava la vida així. I era així, eren els anys seixanta, i fins que no va sortir la televisió...
Amb la televisió es va començar a professionalitzar?
Sí, perquè no podies treballar enlloc més. Havia fet de mestre molts anys, però si treballaves a la televisió, hi havies d’anar a les vuit del matí. Vaig començar a fer alguna cosa als 18 o 19 anys, i els anys que vaig fer més televisió va ser als vint i als trenta i tants: Doctor Caparrós, El xou de la família Pera, Estudio 1...
Hi ha algun paper que hagi fet en el cinema, el teatre o la televisió amb què s’identifiqui?
Tinc un problema amb això, que és de mal actor: en els meus papers sempre soc jo mateix. Em donis el paper que em donis, acabo sent jo. Faig L’avar de Molière, que és un dels personatges més cínics, gasius, bruts i maltractadors, i la gent l’acaba trobant entranyable. Això és un fracàs. No hauria de ser així. Però alhora és tan maco...
Això fa que pugui rebutjar algun paper?
Alguna vegada m’ha passat. Si em proposen un paper que no m’agrada gaire, sempre el capgiro fins que l’arribo a fer meu. Quan veig que un personatge només el puc treure per interpretació, no m’interessa. Una vegada, això és una anècdota, en una pel·lícula em van oferir fer de guàrdia civil i vaig dir que no. Si jo surto de guàrdia civil aquí a Catalunya...
Era una pel·lícula sobre el 23-F [23-F: la película, estrenada el 2010] i em van oferir fer de Santiago Carrillo. Tampoc em feia gràcia; té aquestes connotacions de Paracuellos... No em feia cap gràcia fer-lo, però al final em van convèncer. M’hi assemblava tant! Quan faig els personatges, m’hi acabo assemblant físicament: a Pau Casals, a Joan Capri, a Woody Allen...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA