Arts escèniques

Seike Huysmans i Hannes Dereere

ACTORS I DRAMATURGS BELGUES

“La cultura s’ha aïllat”

Volem que la història sigui tan accessible com es pugui, sense excloure’n opinions diferents
Utilitzem l’edició com una manera de reunir fragments de la investigació a l’escenari

Havien de ser una de les per­les del fes­ti­val de tar­dor. Tot i que no hagin pogut actuar en directe, el seu tea­tre docu­men­tal s’adiu bé al for­mat a distància (acces­si­ble fins a la fi del Tem­po­rada Alta). El seu pro­jecte per­for­ma­tiu varia en funció de com s’expressa la situ­ació dels tes­ti­mo­nis.

L’espec­ta­cle denun­cia els pri­vi­le­gis dels països rics en l’època colo­nial. Per què heu esco­llit aquest tema con­cret?
Silke Huys­mans (S.H.): Ple­a­sant island forma part d’una inves­ti­gació a llarg ter­mini que estem fent sobre l’extracció de recur­sos. La peça s’apropa a l’impacte de la mine­ria a gran escala en un entorn finit. Per docu­men­tar-nos, vam viat­jar a l’illa de Nauru, al Pacífic, que ha estat com­ple­ta­ment des­pu­llada dels seus recur­sos natu­rals. La pri­mera part de l’actu­ació tracta sobre la colo­nit­zació de l’illa per part de la Com­monwe­alth britànica. Els habi­tants par­len de l’inici de la mine­ria a l’illa i de com les con­seqüències els afec­ten encara avui.
Han­nes Dere­ere (H.D.): Cre­iem que és molt impor­tant con­ti­nuar asse­nya­lant que la nos­tra història de colo­nit­zació encara per­dura en altres indrets del món. La història de l’illa de Nauru, que sovint s’uti­litza com a paràbola per al món, és un exem­ple molt clar de com una comu­ni­tat pot ser greu­ment col­pe­jada pels efec­tes de la colo­nit­zació, el capi­ta­lisme, la migració i l’angoixa ecològica. Mos­tra el resul­tat d’un sis­tema econòmic que no té límits i que només se cen­tra en un crei­xe­ment sense fi. Però com trac­tem aquest conei­xe­ment i aques­tes paràboles quan ens enfron­tem als rep­tes del nos­tre món actual con­ti­nua sent una gran pre­gunta. Espe­rem que enten­dre la com­ple­xi­tat del que va pas­sar a Nauru con­tri­bu­eixi a tras­lla­dar aquesta memòria i aquest conei­xe­ment col·lec­tius en una direcció deter­mi­nada. Si con­ti­nuem expli­cant aques­tes històries, espe­rem que hi hagi pos­si­bi­li­tats de can­viar aquesta situ­ació. Defi­ni­ti­va­ment, hi ha una res­pon­sa­bi­li­tat en la memòria col·lec­tiva que com­par­tim tots. Què esco­llim recor­dar? Què deci­dim obli­dar?
El públic que assis­teix a aquest tipus d’espec­ta­cles ja està cons­ci­en­ciat. Com es pot fer arri­bar al públic que no hi hagi pen­sat mai?
H.D.: Aquesta és una pre­gunta molt bona, que sovint ens manté des­perts. Fem mol­tes gires amb les nos­tres repre­sen­ta­ci­ons, i el públic del tea­tre solen ser per­so­nes amb una men­ta­li­tat simi­lar, que com­par­tei­xen les matei­xes cre­en­ces ecològiques o polítiques. És bo tenir-les allà, però també és una llàstima que no hi veiem altres per­so­nes. En les nos­tres actu­a­ci­ons, inten­tem que la història sigui tan acces­si­ble com sigui pos­si­ble, sense excloure’n opi­ni­ons dife­rents. Escol­tar i apren­dre els uns dels altres és molt valuós, sobre­tot quan par­les amb algú que pensa com­ple­ta­ment dife­rent de tu. Per tant, és una llàstima que sovint aquest inter­canvi no sigui pre­sent a l’edi­fici del tea­tre.
H.S.: Cre­iem que el sec­tor cul­tu­ral en gene­ral ha que­dat massa aïllat del con­junt de la soci­e­tat. L’experiència cul­tu­ral ha de for­mar part de totes les per­so­nes, siguin quins siguin els seus ante­ce­dents, la seva classe o les seves cre­en­ces polítiques. Cre­iem que els tea­tres hau­rien de tren­car figu­ra­da­ment les seves parets i obrir-se a la ciu­tat i les comu­ni­tats que l’envol­ten. Aquest és un procés en el qual tots hem de par­ti­ci­par més de cara al futur. En fer-ho, espe­rem acon­se­guir un sec­tor cul­tu­ral més inclu­siu en diver­sos aspec­tes.
Ho nar­reu tot a par­tir dels mòbils. És una excen­tri­ci­tat?
S.H.: El nos­tre procés de cre­ació es divi­deix en dues fases ben dife­ren­ci­a­des. Cada fase reque­reix molt de temps i molta cura per desen­vo­lu­par-se. Pri­mer, comen­cem amb la fase de recerca, després d’haver esco­llit una temàtica deter­mi­nada. L’aspecte més impor­tant d’això és fer la inves­ti­gació de camp, durant la qual par­lem amb per­so­nes rela­ci­o­na­des amb el tema. Gra­vem els àudios de totes aques­tes con­ver­ses, que es con­ver­tei­xen en el mate­rial d’ori­gen de la peça tea­tral. Només després d’aca­bar aquesta inves­ti­gació ini­cial, comen­cem amb la segona fase, l’artística. Ens endin­sem en l’espai del tea­tre i comen­cem a bus­car una forma tea­tral per tras­lla­dar aquesta inves­ti­gació a l’esce­nari. La forma s’ha d’adap­tar al con­tin­gut de les con­ver­ses i fer que els enre­gis­tra­ments siguin acces­si­bles per al públic.
H.D.: A Ple­a­sant island, nave­guem a través d’un arxiu per­so­nal de mis­sat­ges de text, enre­gis­tra­ments d’àudio, imat­ges i publi­ca­ci­ons a les xar­xes soci­als sobre la nos­tra recerca en el nos­tre telèfon intel·ligent. Com a espec­ta­dor, ens veieu des­plaçar-nos pel nos­tre telèfon, la pan­ta­lla del qual es pro­jecta a l’esce­nari. Aquesta fórmula té diver­ses con­ne­xi­ons amb el con­tin­gut i la nos­tra inves­ti­gació sobre l’illa de Nauru. La més impor­tant és la impos­si­bi­li­tat d’inves­ti­gar amb mètodes docu­men­tals con­ven­ci­o­nals a l’illa, com ara un dictàfon o una càmera. Hi ha una cen­sura implícita als mit­jans, a l’illa. Vam gra­var mol­tes con­ver­ses amb el nos­tre telèfon intel·ligent, i també a través de What­sApp i Skype, després. Aques­tes capes que­den clares al llarg de l’espec­ta­cle i s’entén per què hem esco­llit aquesta fórmula específica.
H.D.: A l’hora de bus­car una forma ade­quada, és impor­tant que mirem de mos­trar com cons­truïm la nar­ra­tiva dins del nos­tre tre­ball. Tant a Ple­a­sant island com a la nos­tra peça ante­rior, Mining sto­ries, no fem ser­vir la nos­tra pròpia veu, tot i que som física­ment pre­sents a l’esce­nari. Aquesta no va ser una decisió cons­ci­ent, sinó que va créixer orgànica­ment en els dos pro­ces­sos de cre­ació. Uti­lit­zem el con­cepte d’edició en directe com una manera de reu­nir frag­ments de la inves­ti­gació a l’esce­nari.
La Covid-19 obliga a explo­rar nous for­mats. Com us afecta en el vos­tre cas?
S.H.: Cre­iem que el poder del tea­tre és el fet que passa en directe i que com­par­tim el mateix temps i espai. La relació entre els intèrprets i el públic crea una experiència única i reque­reix un com­promís dife­rent de l’espec­ta­dor. Si això es treu, l’actu­ació de sobte no té la seva qua­li­tat carac­terística única. Ente­nem que la gent pre­fe­reixi veure una pel·lícula o una sèrie. D’altra banda, la nos­tra actu­ació es presta més fàcil­ment a pre­sen­ta­ci­ons en línia que pot­ser altres gèneres de tea­tre. Algu­nes per­so­nes ja expe­ri­men­ten l’actu­ació com una pel·lícula docu­men­tal “en directe”. En la peça fem ser­vir els nos­tres telèfons intel·ligents per­so­nals per nave­gar per l’espec­ta­dor a través de l’àudio i les imat­ges de la nos­tra inves­ti­gació sobre Nauru. Cada telèfon intel·ligent es pro­jecta en una pan­ta­lla gran, de manera que podeu veure la nos­tra actu­ació com un docu­men­tal en dues pan­ta­lles.
Les illes del paradís des­a­pa­rei­xen. El turisme de mas­ses és depre­da­dor. Can­vi­a­rem el model de viatge?
S.H.: És cert que ja no exis­teix al nos­tre món la idea de “llocs remots i aïllats” on hi hagi “natura verge”. Sovint es tracta d’una idea que es manté a través del turisme. L’aïlla­ment s’ha con­ver­tit en una cosa més o menys fictícia en un món glo­ba­lit­zat cada vegada més gran, on tot està con­nec­tat a tot. Les rela­ci­ons comer­ci­als fan que els indrets del món siguin depen­dents els uns dels altres, la comu­ni­cació digi­tal tra­vessa fron­te­res, el pas­sat dels països con­ver­geix a causa de la colo­nit­zació i la migració i, sobre­tot, els eco­sis­te­mes no ente­nen de fron­te­res, ni de naci­ons ni de distància, tal com queda clar amb el canvi climàtic.
H.D.: Una de les reac­ci­ons que hem vist davant d’aquest canvi acce­le­rat és doble­gar-se cap a dins: tan­car fron­te­res, cons­truir murs, cri­mi­na­lit­zar la migració, reti­rar-se dels trac­tats inter­na­ci­o­nals sobre canvi climàtic... Per a nosal­tres, aquesta posició sem­bla cada vegada més absurda en un món on tot i tot­hom s’entre­llaça d’alguna manera. Aquesta és també una de les capes de l’obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.