Cultura

Utopia llibertària

Enric Larreula fa “un homenatge als grans idealistes” de l’anarquisme català a la novel·la ‘La vida promesa’

Enric Larreula és autor de més d’un centenar de llibres, però probablement és a l’últim, la novel·la La vida promesa (La Campana), on es poden entreveure millor els seus orígens en una família proletària del barri barceloní de la Ribera, on va néixer –els farà el 2 de desembre– fa 79 anys i on als 14 anys ja treballava en una fàbrica. “Aquesta no és una història real, però quasi, perquè la mena de persones que protagonitzen la gran aventura de La vida promesa van existir de veritat a tot Europa. Encara avui en queden rastres al mig de la selva”, s’aclareix a la contraportada.

Les persones, a les quals Enric Larreula ha volgut homenatjar amb aquest llibre, són els anarquistes més idealistes i conscienciats que, entre finals del segle XIX i els anys trenta del segle XX, van constituir l’avantguarda del vigorós moviment obrer a Catalunya: esperantistes que creien que una llengua universal posaria fi a tots els conflictes, i que sovint eren també naturistes, vegetarians i defensors dels drets dels animals. Realment, uns avançats al seu temps.

La vida promesa explica la història d’una família catalana, llibertària i utòpica, que marxa el novembre del 1923 al Brasil, un parell de mesos després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. El seu objectiu és comprar unes terres en plena selva per crear-hi una nova societat, un país anomenat Nova Catalunya, on poder viure d’acord amb els seus principis. Tot això, ho explica Larreula a través dels dietaris del fill d’aquest matrimoni, que arriba al Brasil als 8 anys: les primeres pàgines estan redactades com ho faria un nen que encara està aprenent a escriure –un procés que Larreula coneix bé com a professor de didàctica de la llengua–, i després la història fa un salt fins al 1934, quan la Nova Catalunya ja és una realitat, però no com el paradís esperat, pels conflictes amb els terratinents de la zona. Aquests diaris són rescatats de l’oblit pel besnet d’aquell nen, un jove universitari actual, també idealista, anticapitalista i antifeixista, que descobreix així que “el besavi i la seva família encara eren més progres que nosaltres, i si ell visqués ara seria de la CUP i estaria acampat a la plaça Universitat, plantant cara a la repressió de l’Estat”.

Així, Enric Larreula –que també va estudiar esperanto, va ser vegetarià i, com diu ell, “m’estimo el meu país i tots els altres”– planteja que molts dels valors d’aquella generació idealista dels anys vint del segle passat continuen vigents en amplis sectors dels nostres anys vint, però d’altres, no: “L’anglès ha substituït l’esperanto, per altres raons, com a llengua internacional.” I en ple debat sobre la independència, Larreula planteja amb aquest llibre: “Què passaria si intentéssim crear un nou món en català?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.