Arquitectura

Mor l’arquitecta Roser Amadó

Va ser una de les primeres dones que va estudiar la carrera a Catalunya

Ha mort als 79 anys Roser Amadó, “una de les pri­me­res dones que va estu­diar arqui­tec­tura a Cata­lu­nya”, ha des­ta­cat el Col·legi d’Arqui­tec­tes de Cata­lu­nya (Coac) en una nota de comiat. Nas­cuda a Bar­ce­lona el 1944, Amadó es va gra­duar com a arqui­tecta espe­ci­a­lista en urba­nisme a l’ETSAB el 1968. Al seu curs, de 200 alum­nes només hi havia mitja dot­zena de noies.

El 1974 va començar a tre­ba­llar amb el seu marit arqui­tecte Lluís Domènech Gir­bau, net del gran Lluís Domènech i Mon­ta­ner, i junts van rea­lit­zar nom­bro­sos habi­tat­ges, reha­bi­li­ta­ci­ons d’edi­fi­cis històrics i equi­pa­ments cul­tu­rals, com la Fun­dació Tàpies, la Casa de l’Ardi­aca, el Palau del Lloc­ti­nent i el nou Arxiu de la Corona d’Aragó al car­rer de la Marina. També van for­mar part de l’equip que va redac­tar el Pla del Cen­tre Històric de Lleida, gràcies al qual van obte­nir el Premi Naci­o­nal d’Urba­nisme el 1985. Por­ten igual­ment la firma d’Amadó l’edi­fici d’habi­tat­ges del Rec Com­tal, la seu social de Car­bu­ros Metálicos o l’edi­fici de 240 habi­tat­ges de la Maqui­nista.

En un arti­cle sobre la seva tra­jectòria que va publi­car a la revista Compàs d’amal­gama, Amadó expli­cava que el fet d’estu­diar arqui­tec­tura va ser “com­ple­ta­ment casual. L’any 1964 havia fet el curs comú de ciències i les noies solien estu­diar farmàcia, però en el meu cas això no podia ser perquè el meu pare, que era far­macèutic, havia deci­dit fer ‘hereu’ el meu germà. Així que, total­ment des­pis­tada, vaig anar a parar a arqui­tec­tura sim­ple­ment perquè dibui­xava bé i era bona en matemàtiques, de manera que puc dir que la meva elecció no va ser voca­ci­o­nal.” En aca­bar la car­rera i amb dos fills petits, li va sor­gir l’opor­tu­ni­tat de diri­gir la revista d’inte­ri­o­risme Nuevo Ambi­ente, de l’edi­to­rial Blume, “i en dos anys vaig apren­dre més arqui­tec­tura que en tota la car­rera.”

La sos­te­ni­bi­li­tat en l’arqui­tec­tura va for­jar el seu ide­ari. “El 1998 vaig fer el gran esforç d’ins­criure’m en un màster sobre sos­te­ni­bi­li­tat. La meva per­cepció del mal­ba­ra­ta­ment energètic en la cons­trucció es va rea­fir­mar durant el curs i va ser una nova des­co­berta. A par­tir d’aquest moment, les nos­tres obres es van veure reforçades en els camps ideològics i tec­nològics de la sos­te­ni­bi­li­tat, tant en les que tenien un gran impacte ter­ri­to­rial, com el Lei­tat Tech­no­lo­gi­cal Cen­ter de Ter­rassa, com en les rela­ci­o­na­des amb estruc­tu­res urba­nes, per exem­ple el con­curs gua­nyat del Pla d’Acces­si­bi­li­tat de Vigo, o en les que tenien el res­pecte pel medi natu­ral com a pri­mer objec­tiu, en la recons­trucció de les quals inter­vinguérem mínima­ment, com en el cas de l’edi­fici del Semàfor, al delta del Llo­bre­gat”, rela­tava en el mateix escrit.

El 2014, a causa de la greu crisi econòmica, es van veure obli­gats a tan­car el des­patx i a jubi­lar-se. “Per a mi va ser un cop molt dur que em va cos­tar molt superar”, reblava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia