L’any 380, l’emperador Teodosi el Gran va prendre una de les decisions més transcendentals de l’Imperi romà: fer del cristianisme nicè l’única religió oficial, és a dir, passar d’una societat politeista a una de monoteista, la qual cosa va comportar que molts deus, símbols i imatges quedessin esborrats de la memòria de les societats. Calia un procés d’adaptació tant de mentalitats com de pràctiques litúrgiques, per facilitar l’assimilació, i així es va trobar l’alternativa de substituir la miríada de déus per diversos sants, proclamats protectors d’oficis i professions, que majoritàriament, i aquesta era la ironia, havien estat martiritzats pels mateixos romans. Una de les santes més pregonades era Caterina d’Alexandria, personatge envoltat de llegenda i de dubtosa existència. Tot i que l’hagiografia assegura que era filla d’un governador romà, Costus, i una dona de gran coneixement, que després de convertir de cop quaranta savis pagans ho va intentar amb l’emperador Maximí el Traci, va ser condemnada a morir lligada a una roda eriçada de punxes esmolades que li havien de tallar la pell i la carn. El giny es va trencar quan va tocar la santa, per la qual cosa, i en vista del miracle, les autoritats no van tenir cap altra alternativa que decapitar-la.

Historiadors com Harold Thayler Davis i Jean-Marc Lévy-Leblond han assegurat que Caterina no va existir mai, que va ser més una figura exemplar que històrica, i que si el mite es va inventar va ser per contrarestar la influència d’Hipàcia d’Alexandria, que igual que la santa era una excel·lent coneixedora de la filosofia, l’esoterisme, la ciència i la teologia de l’època, veritable guia de molts deixebles i estudiosos, molt bella, sexualment pura, i perquè defensava les seves creences va ser brutalment assassinada públicament per una turba cristiana que la va escorxar tallant-li la pell amb petxines esmolades, enviades pel patriarca Ciril, doctor de l’Església, conegut pels seguidors de Jesús com “pilar de la fe i segell de tots els pares”. Carles Vivó ha escrit en el seu llibre de llegendes que “la veneració per Hipàcia es va transformar per raó de les circumstàncies religioses en una veneració a una santa que es va anomenar amb el nom simbòlic de Caterina, ja que en grec ‘catharos’ vol dir puresa, i se la va dotar d’un símbol ben especial, la roda. D’una banda –continua Vivó– la roda ha tingut sempre un significat solar i zodiacal i és directament representada en l’arcà X del tarot, la Roda de la Fortuna. D’altra banda, és la representació simbòlica d’un univers cíclic, no lineal, representant el gir etern i constant de la vida”.

Només cal fer una visita a l’antiga farmàcia de l’hospital de Santa Caterina, avui seu de la Generalitat a Girona, i mirar el sostre dividit en quatre plafons triangulars decorats amb unes pintures de no gaire valor artístic però d’un caire alquímic evident. N’hi ha dos en què s’hi pot veure dones manipulant alambins i altres estris de laboratori, com si fessin operacions alquímiques, ajudades d’eines com el forn o la cucúrbita, recipient de vidre en forma de carbassa, amb què estudiaven trobar la pedra filosofal. A l’altre plafó hi ha una jove abraçada a un arbre, acariciant un boc, símbol de la naturalesa en el seu estat primigeni, i en el tercer plafó, una dona vestida amb una llarga túnica blanca, abraçada també a un arbre, amanyaga un cérvol, animal amb fama de saber descobrir les plantes curatives, la qual cosa, i si es llegeix segons els codis de l’alquímia, pot representar la natura controlada i al servei de l’home. Hipàcia i Caterina, la primera pagana i real, la segona cristiana i inventada, són les dues cares d’un tractat de saviesa que han intentat convertir la ciència i l’alquímia en un pou de coneixement.

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT 4