cultura

Crítica

teatre

‘Pillada' espacial

Si algun dia no sabeu què fer, o us considereu uns penjats, us emborratxeu i competiu per veure qui de vosaltres està més sonat, llavors podríeu quedar de tant en tant, compondre i cantar cançons de rock-and-roll i començar, per què no, a escriure una peça teatral que expliqui, per exemple, la història d'un astronauta i el seu amic enginyer, de com construeixen un coet amb una rentadora i una làmpada per abandonar la Terra d'una vegada per totes. Un cop fet això, rebreu un parell de subvencions, qui sap per quina alienació astronòmica, i tindreu dues opcions: o bé fer un viatge, posem per cas a Cancun, o, si no us agrada la platja, tirar pel dret i plantar-vos un dia, suposem un dos d'octubre, per posar una data, en algun festivalet de prestigi i fer pública la vostra part més demencial i esbojarrada; no sé, a Salt, per exemple, si hi heu nascut, per allò d'omplir les butaques. Ah! I no oblideu de posar-hi un títol, suggereixo: Últim dia a la Terra.

Jordi Vilches i Martí Gallén van proposar una festa de comiat als amics, això sí, ben particular: una mena de gamberrada escènica que va despertar l'eufòria incondicional d'uns –cal reconèixer que la claca va respondre admirablement– i un franc ensopiment i perplexitat en d'altres. De manera que la cosa representava el garatge particular dels Gallén, ple de pantalletes fent pampallugues, un parell de caixes de begudes, un tauler d'escacs, una plataforma de llançament, el coet desmembrat –que, un cop compost, va resultar un giny magnífic–, una guitarra elèctrica, una antena, un equip de so i una làmpada penjada. A partir d'aquí aquest parell d'adolescents, que somien viure en els anys 60, despleguen les seves personalitats esbossant petits retalls d'aquesta amistat. De vegades, i sense raó aparent, es posen a cantar cançons, fan un combat o t'engalten les seves motivacions més íntimes –no us penseu, bàsicament fan referència als pits femenins i a poca cosa més–. Gallén vesteix com un mod, amb ulleres de pasta, toca la guitarra i és l'enginyer del projecte espacial; Vilches és una mena d'Iggy Pop espitregat i escardalenc, tatuat, baixet, que quan s'encasta un barret de cowboy té l'aparença de Bob Dylan, no s'està mai quiet, giravolta i salta contínuament, sembla talment enrampat, i tampoc calla mai. Per un instant, compareix la mamà de Gallén, Teresa, esbroncant les criatures i aportant un pic de teatre al patafi general. Cal reconèixer que Vilches té certa gràcia en la seva manera de fer i expressar-se, probablement està tan sonat com aparenta, i això diverteix alguns. El moment final, quan el coet s'enlaira i s'emporta Vilches, té, però, un encant conciliador. Tanmateix, cal fer-los saber que no tot val, que compondre una dramatúrgia sempre ajuda, tenir un director d'escena també, que un actor es forma, que improvisar és arriscat i que tal vegada no és el mateix el teatre d'institut que el professional. O sí?

Últim dia a la Terra
Creació, direcció i interpretació: Jordi Vilches i Martí Gallén.
Lloc i dia: Teatre Municipal de Salt, 2 d'octubre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.