Formes i mots

De nou la mateixa qüestió, provocada ara pels dibuixos i gravats de l'obra de Goya i també, fa ben poc, per l'obra de Tàpies o de Cuixart. Es diu, i ens creiem o pensem, que les formes són autosuficients per mostrar i expressar el que sigui i, ensems, pensem que potser són els mots els que són autosuficients per assenyalar i fer-nos comprendre quines i què són les coses o els accidents que, en general, ens afecten. Tenim ara al davant, a Caixafòrum, uns gravats i algunes pintures de Goya que, per la circumstància especial del seu desplaçament, permeten mirar de molt prop i verificar que ens trobem davant d'un artista de sensibilitat moderna, més amatent al color, als matisos i la composició que els colors permeten que no pas a l'anècdota pintada.

Però és especialment en els dibuixos i gravats que Goya té la necessitat de posar-hi, manuscrit, un títol, que esdevé, semblaria, la pauta i causa de les imatges. O potser seria la inversa? El fet és que quan contemplem els gravats i llegim els escrits que l'artista ha plantat a sota, per curta que sigui la frase, tot queda claríssim i comprenem de què ens parla Goya i sentim i entenem perfectament què pogué motivar aquella conjunció. Heus ací una altra pregunta: Goya no assajaria respondre a la qüestió que Lessing plantejà a Laocoont sobre què era més determinant, si la literatura o la plàstica? Verifiquem que una se sostindria indistintament en l'altra, sobretot després de llegir els comentaris actualitzats. Proveu-ho.