Sense cultura

PORT. FRANC

maria palau

Tel·lúric i universal

La Fundació Valvi de Girona revisa la trajectòria de Gustau Carbó Berthold, un dels talents de la nova figuració dels seixanta que va fugir de l'agitada Barcelona i es va retirar a Cadaqués, on va trobar la serenor per a la seva obra

Gustau Carbó Berthold (Barcelona, 1941) és un home senzill i afable, de posat seriós però no pas distant, que a la plenitud de la seva trajectòria parla del seu treball amb la mesura justa d'innocència tan característica dels genis que saben prou bé que encara ho hauran de donar tot i més per conquerir el misteri de la creació artística. L'art és una lluita incessant, i tan sovint frustrant, i més i tot, decebedora, de l'artista enderiat a descodificar els enigmes de l'existència, una part fosca, caòtica, que Carbó Berthold desafia des dels anys seixanta amb una aposta pictòrica decidida, adscrita primer als idearis de la nova figuració perfumada d'art pop i després a una abstracció que xucla la força tel·lúrica del seu estimat Cadaqués.

El Carbó Berthold primigeni ha reaparegut ara en una exposició a la Fundació Valvi de Girona, sensible a les carreres artístiques de maduresa, i bregades, que poden quedar relegades pel brogit de la contemporaneïtat. Les obres d'aquest període tan apassionant, creades sota uns símptomes que invoquen els neguits i un dinamisme afins a Francis Bacon, contrasten a les sales de la Fundació Valvi amb peces de dos altres moments clau de la trajectòria de l'artista, un cop ja instal·lat a Cadaqués, on es va “exiliar voluntàriament”, com molt bé va dir Santos Torroella, a mitjan dels anys setanta. Sense endimoniar-se amb les ruptures brusques, però com una transformació inevitable, Carbó Berthold es va anar deixant seduir per l'art abstracte a la recerca d'uns signes que revelen les connexions ancestrals i persistents entre l'home i la natura; unes connexions que donen sentit a la seva pintura, i a la pintura a seques: “Mentre l'home sigui imperfecte, necessitarà la pintura; és el seu complement de la perfecció. El dia que l'home sigui més que un home, segurament llavors la pintura morirà”, emfasitza.

En l'art, i en la vida, de Carbó Berthold, tot o gairebé tot s'explica per aquest radical canvi de referència geogràfica, de Barcelona a Cadaqués, que és el mateix que dir de la bulliciosa i oberta urbs a un idíl·lic i impenetrable racó de món, o el mateix que dir del centre a la perifèria. Carbó Berthold pertany a una generació d'artistes (Bartolozzi, Arranz-Bravo, Llimós, Artigau) que als seixanta van entendre que l'art català podia tenir una perspectiva molt més àmplia que la de l'informalisme. Llàstima que els fanàtics de l'art informal no ho van entendre així, i fins avui es pot considerar que segueix sent una generació de creadors menystinguts. Sigui com sigui, Carbó Berthold va emprendre un camí diferent a tots els altres: va renunciar a una vida artística molt intensa a la gran capital, i que prometia anar a més, angoixat pel que ell anomena “distraccions” en uns anys en què fins i tot les expectatives polítiques van arribar a ser un destorb per a la seva concentració. “Estava estressat i jo necessitava treballar amb tranquil·litat i ordre”, explica, cosa que va trobar al poble empordanès, un paradís per exorcitzar solituds, i amb una companya ideal per assolir l'harmonia i la disciplina que tant se li resisteixen (només cal visitar el seu taller per entendre que bé sap moure's enmig del desordre; “els artistes som una mica drapaires”, s'excusa), la seva dona japonesa, la també pintora Nobuko Kihira. Tots dos, a més, compaginen les seves aventures artístiques personals amb un projecte de difusió d'altres creadors a través de la galeria Marges-U.

L'exposició de la Fundació Valvi està contagiada de l'ànima d'aquest periple vital i artístic en un repertori d'unes 40 obres que, sota el suggestiu títol De la terra al cel, tracen el viatge de no retorn d'un artista que en el seu treball ha conjugat l'influx tectònic del paisatge de Cadaqués i una visió universal de l'home i de la creació artística. Pintures de gran format d'una imponent potència visual conviuen a la mostra amb gravats al burí d'una delicadesa surrealista captivadora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.