Un amor cibernètic

Theodore Thombly –Joaquin Phoenix– és un personatge solitari. Treballa envoltat d'ordinadors. Viu en solitud, però manté un contacte humà amb nombroses persones gràcies a les noves fonts d'informació virtual. La seva existència sembla desenvolupar-se en un present molt determinat. En l'horitzó veiem l'skyline d'una indeterminada ciutat moderna que no ens resulta estranya. A l'interior dels habitatges podem veure-hi tot tipus de tecnologies que com forces robòtiques marquen les passes de l'existència del protagonista. Estem en un món en què la comunicació interpersonal manté les persones en xarxa, mentre la desconnexió afectiva es posa més de manifest. L'excés de comunicació porta a la incomunicació. Spike Jonze construeix un univers futurista que actua com a faula sobre el món contemporani, on les multipantalles creen noves xarxes afectives, mentre les relacions humanes cada cop són més distants.

Com sol ser habitual en el cinema de Spike Jonze, allò que entra en crisi són les lleis de la versemblança. En els primers moments de Her, Theodore Thombly es troba en una forta crisi afectiva després de la separació de la seva esposa. Pocs minuts després veiem com la crisi d'afecte se sublima amb l'existència d'una proposta de relació. Tot podria fer suposar que estem davant d'una història de contactes virtuals, de relacions en xarxa que algun dia es concretaran en relacions interpersonals. El repte que proposa Spike Jonze és el de veure com un amor absurd i impossible pot fer-se real. La relació de Theodore Thombly no és una relació normal. La veu d'un sistema operatiu no triga a convertir-se en la confident que llança una proposta de desig sexual. Les lleis de la versemblança entren en crisi en benefici del pes de la faula. Spike Jonze força les coses però amb prou habilitat per saber trencar amb la lògica de l'absurd i imposar un procés d'identificació que malgrat la seva estranyesa està ben estructurat. El camí iniciat amb Como ser John Malkovich acaba concretant-se amb una proposta desconcertant en què l'omnipresència física de Joaquin Phoenix contrasta amb la invisibilitat de Scarlett Johanson, convertida en una veu sense presència.

Les lleis de la ficció troben una fàcil ubicació en una proposta dramàtica que Spike Jonze sap dominar amb certa mestria, però tot plegat sembla voltat d'una certa contradicció. Si en lloc de sentir-nos satisfets amb l'engranatge absurd de la pel·lícula observem Her com una història d'amor, veurem que es desenvolupa a partir d'una sèrie de moments convencionals. Hi ha la coneixença entre la parella, la passió, el cansament i la ruptura. La lògica dels quatre moments de l'amor funciona a partir d'una dramatúrgia convencional en què passem de la novetat al cansament, de la passió als malentesos i a l'esclat de la gelosia. Més d'un espectador pot sentir-se reconfortat en veure com l'amor amb una màquina pot adquirir dimensions humanes, però és evident que darrere la proposta emocional hi ha un desig d'afluixar el llistó perquè Her deixi de ser una raresa i sigui una proposta brillant però fàcilment digerible.