Un gran trapella

Albert Manent és el més gran tra­pe­lla que jo hagi cone­gut mai. N'he cone­gut un altre, Jordi Pujol, i pot­ser per això aquest el va cri­dar prop seu així que va ser ele­git pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Tenien en comú la seva vin­cu­lació amb Premià de Dalt, on Manent havia nas­cut i Pujol tenia les arrels fami­li­ars, però també l'impuls cons­pi­ra­tiu. En els pri­mers anys de l'auto­go­vern, la cons­pi­ració encara era necessària o era tin­guda en la reserva i sem­pre a punt, com quan els dos homes eren joves. Mai no se sap què pot pas­sar i sem­pre cal pre­veure una mobi­lit­zació, una cam­pa­nya...

Ara que estava malalt, de tant en tant l'anava a veure al seu pis del car­rer República Argen­tina. En aquest car­rer esven­tat i cos­te­rut hi ha vis­cut sem­pre gent impor­tant del país. Allí, en l'habi­tatge que tenen o tenien llo­gat els mon­jos de Mont­ser­rat, es va fun­dar Serra d'Or. En Manent hi va inter­ve­nir, com en Pujol i altres.

He dit que l'anava a visi­tar. Em tru­cava: “Veniu-me a veure.” Sem­pre par­lava de vós. Pot­ser a Pujol no. Segur que no. M'asseia al cos­tat seu, li veia el per­fil de moneda romana i parlàvem. Ho sabia tot de tot­hom. No el podies sor­pren­dre en res perquè s'havia avançat a qual­se­vol infor­mació. Com s'ho feia, si no es podia gai­rebé moure? Lle­gia, i no parva de tru­car. Quan no em tru­cava per dir-me “veniu-me a veure”, ho feia per infor­mar-se d'algun fet o d'alguna per­sona. “Què en sabeu d'això? Què en sabeu d'aquell?” S'havia dit que durant uns anys, i pot­ser ara també, no es movia una fulla a Cata­lu­nya que Pujol no n'estigués infor­mat. Manent també sabia el movi­ment de totes.

Quan em situ­ava davant seu pen­sava: avui l'atra­paràs, avui li faràs expli­car la vida abans que m'inter­ro­gui a mi. Si es dei­xava atra­par ho feia a mit­ges i encara jo sor­tia més confús. Havia estat per­tot, ho havia fet tot, i al cap­da­vall em feia un embo­lic i no sabia si era ori­gi­nari del Maresme, com jo em pen­sava i les bio­gra­fies deien, o si ho era de Tar­ra­gona. “Vós conei­xeu el nom dels núvols del Maresme?” Els núvols del Maresme tenen nom, senyor Manent? En va fer lli­bres. Dels noms dels núvols del Maresme i de mitja Cata­lu­nya, començant pels de Tar­ra­gona. La cam­pa­nya volem bis­bes cata­lans? Era seva. Les decla­ra­ci­ons de l'abat Escarré? Van ser pen­sa­des per ell. Aque­lla mobi­lit­zació? També li per­ta­nyia. Ho expli­cava amb aquell mig som­riure que abans he dit de tra­pe­lla perquè era de tra­pe­lla. “Tor­neu-me a venir a veure”, em va dir l'última vegada, i no ho hi he estat a temps. Feia tants dies que no em tru­cava, que alguna cosa hau­ria d'haver pen­sat. Hau­ria d'haver tele­fo­nat jo.

“Por­teu-me aquell lli­bre”, i me n'asse­nya­lava un de la seva bibli­o­teca. Una història dels cata­lans a Amèrica diri­gida per ell, uns retrats de gent que havia cone­gut... “Sem­blan­ces con­tra l'oblit” d'un per­so­natge que ha con­tribuït a sal­var el país. Adéu-siau, esti­mat senyor Manent.