Art

Cultura

L’arxiu més valuós del segle d’or de la imatge

CENTENARI · L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya compleix cent anys el pròxim 15 de juny amb l’orgull d’haver liderat el coneixement, l’afició i la difusió de l’anomenada art de la llum FONS ÚNIC · Conserva més de 250.000 fotografies d’un amateurisme de luxe, amb autors com Pla Janini, Català Roca, Campañà, Miserachs o Milagros Caturla

El president de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, Pere Puigdollers, saluda des del balcó del principal 14 del carrer del Duc, el pis que ocupa l’entitat des de l’any següent a la seva fundació, el 15 de juny de1923. Potser no és del tot conscient que els nouvinguts pugen aquesta escala amb la reverència amb què s’entra en un santuari, i per això, mentre ensenya les dependències de la casa, s’entreté a detallar certes intimitats immobiliàries sobre la compra del pis de dalt, a l’època de les vaques grasses, i la seva venda posterior, quan van començar a ser magres, o a ensenyar l’exposició que tenen instal·lada a l’habitació que devia haver estat el menjador d’una família burgesa de Ciutat Vella, encara que ja no en quedin els envans ni els cortinatges, sinó dues fileres de vitrines atapeïdes de càmeres de totes les èpoques, des dels orígens de la fotografia fins avui, i una renglera de vistes urbanes vertiginoses de Josep Ignasi Oms, un dels socis, que reivindica el format vertical com una de les maneres més insòlites d’acostar-se a les ciutats d’avui, on de fet tot s’enfila i s’estreny, tot se’n va en lleugeresa.

No és que sigui indiscret, al contrari. Aquest enginyer ara jubilat que va assumir la presidència el 2016 respon al model de l’amateurisme culte al voltant de la fotografia que va promoure l’Agrupació ara fa cent anys, quan a Barcelona hi havia més de tres mil aficionats, molts d’ells refugiats fins llavors als ateneus o els centres excursionistes. “Em couria convertir un actiu en una despesa”, diu a propòsit d’un club històric que als seixanta havia arribat a tenir 1.600 socis i l’excedent que els va permetre expandir-se. Avui, amb 240, la majoria jubilats, Puigdollers en faria prou de no tancar amb dèficit. Amb una mitjana estable de 300 associats, ho veuria possible. Per al centenari, de fet, es planteja tres prioritats: que el món conegui l’Agrupació, que augmenti el nombre de socis i que “tant els que hi entrin com els que ja hi són se sentin orgullosos de formar-ne part”.

La biblioteca és un dels espais que ha retingut millor l’atmosfera de l’estatge original, però en una “versió mini”, aclareix Puigdollers, perquè la major part dels llibres que havien reunit els pioners es van dipositar a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de la mateixa manera que el MNAC té en dipòsit unes 3.500 de les fotografies més preuades dels membres històrics. En aquestes vitrines, però, encara es conserven tots els butlletins, autèntics referents de l’art fotogràfic a Catalunya, que va editar l’Agrupació des del març del 1924, i guardades als baixos dels armaris, capses i més capses de plaques de vidre, negatius i còpies positivades dels socis, entre els quals hi ha hagut fotògrafs tan reconeguts com els Català-Roca, pare i fill, Oriol Maspons, Antoni Campañà, Agustí Centelles, Xavier Miserachs, Ramon Masats, Eugeni Forcano, Joan Colom o Joan Fontcuberta, que va ser convidat a pronunciar el discurs d’obertura dels actes del centenari. Puigdollers remarca que aquesta era i continua sent una entitat d’aficionats, quan aquesta paraula tenia una dignitat molt per damunt del que avui entenem per mer entreteniment.

Per tal d’explicar amb detall els seus orígens i la seva evolució, acaben d’editar un llibre il·lustrat amb més de 200 imatges i textos de Victòria Bonet, autora de la primera tesi doctoral sobre l’Agrupació i neta d’un dels seus primers presidents, el fotògraf Claudi Carbonell. “A veure si algú és capaç d’escriure la història de la fotografia a Catalunya sense citar-nos”, diu desafiant Puigdollers, que recorda que, fins a la creació de l’Institut d’Estudis Fotogràfics, el 1972, no existia cap altra entitat dedicada a l’aprenentatge i la difusió d’aquesta disciplina, excepte “alguns cursos per correspondència”. Per als aficionats, la majoria dels quals hi entraven joveníssims (Miserachs tenia quinze anys quan va fer-se’n soci; Milagros Caturla no passava de la vintena), l’Agrupació va ser molt més que un centre social: era l’únic lloc on podien consultar revistes i llibres especialitzats, on descobrien els corrents internacionals més innovadors, on compartien troballes estètiques i avenços tecnològics, on es formaven per mitjà dels cursos pràctics que s’hi organitzaven i, sobretot, on podien disposar d’un espai on revelar i exposar. Els concursos i salons van ser un estímul i una font de creativitat. Puigdollers recorda que el 1952 es va instituir el I Saló de Fotografia Moderna, amb la intenció de deixar enrere els vells esfumats del pictorialisme, i que en les primeres edicions ja van ser premiats Marcel Giró, Miserachs, Maspons, Gabriel Cualladó o Carme Garcia, que representaven una altra manera d’entendre la fotografia, a tocar del carrer i no rendida a l’ensonyament. Va ser el principi de la segona edat d’or de l’entitat; la primera havia estat just abans de la guerra, encara que el conflicte és quasi absent dels documents de l’entitat, perquè els estatuts prohibien que s’hi discutís ni de política ni de religió. La imatge que millor ho expressa és la de Manuel Closa “anant cada dia a la seu del carrer del Duc mentre queien les bombes”, diu Puigdollers.

És en aquesta segona etapa que van començar incorporar dones a les seves files, amb la creació del Grup Femení l’any 1956. Al primer curset que van organitzar específicament per a elles hi van assistir 54 fotògrafes, una prova palmària que havien estat fent un camí subterrani. L’actual president aclareix que “les dones mai no van tenir prohibit l’accés a l’Agrupació”, però admet que poques s’hi atrevien: “No era fàcil, i la primera que va entrar-hi només va durar quatre mesos.” Quan van començar a integrar-s’hi, mai no hi anaven soles: “S’esperaven les unes a les altres al portal per poder pujar juntes.”

Entre aquelles primeres sòcies del Grup Femení hi havia Carme Garcia (que “havia de revelar de nit, quan el marit dormia”, recalca Puigdollers), Montserrat Vidal-Barraquer (de qui Isabel Segura acaba de publicar la biografia), Glòria Salas, Roser Oromí, Rosa Szücs o Milagros Caturla, redescoberta gràcies als negatius comprats als encants per un col·leccionista nord-americà. Avui, aquestes imatges sensacionals de la Barcelona dels seixanta formen part de l’arxiu de l’entitat, junt amb una quarantena més donada per la família. No és l’únic fons rellevant que ha ingressat a l’arxiu: els descendents de Montserrat Gili, filla de l’editor Gustau Gili, també hi han dipositat unes tres mil fotografies dels viatges que va fer als anys vint a París, Milà o Roma, i les excursions a Sitges, Cadaqués, Girona, Montserrat, l’Aneto o Salardú.

Catalogar tot aquest tresor és una de les assignatures pendents de l’Agrupació, que ha hagut d’anteposar “la urgència” de la commemoració a “la importància” d’ordenar el seu patrimoni, argüeix Puigdollers, que assegura que ja hi ha una quinzena de sòcies (totes són dones) treballant en l’inventari. No és pas una tasca menor, considerant que custodien prop de 250.000 imatges, un miler de càmeres i 500 aparells, i que no paren de rebre donacions, com la del seu soci de més edat, Josep M. Roig, afiliat des del 1959, que hi ha lliurat unes 43.000 fotografies, i que encara fan troballes sensacionals, com les plaques de vidre que van descobrir en girar la claueta del buc d’un vell buró. Primer, però, s’han de donar a conèixer al món amb l’acte central del centenari: l’exposició Del pictorialisme a la modernitat, que inauguren dijous vinent al carrer del Duc.

Un tresor per descobrir
És una de les fotografies més conegudes d’Antoni Campañà, el grandíssim fotògraf redescobert pels negatius sobre la Guerra Civil que amagava a “la capsa vermella”: dos cavalls que llauren un camp en un escorç tan violent, que quasi es pot sentir el cruixit de la terra foradant-se. Ha passat a la història amb el títol de ‘Tracció de sang’, però a la revista ‘L’Art de la Llum’ de l’abril de 1934, on la va publicar per primera vegada, és citada com ‘L’últim solc’, que n’accentua el dramatisme, com si hi hagués aquí un esforç postrem d’arrencar fruit d’una terra eixorca. Les 200.000 imatges que conserva la biblioteca i l’arxiu de l’Agrupació, pendents de catalogar, poden donar encara més sorpreses com aquesta.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.