Art

La casa on va començar tot

La Casa Natal de l’artista a Figueres invita a una visita immersiva en la intimitat del primer Dalí i el salt públic cap a l’espectacle

L’equipament neix de la constatació que no existia cap museu que fes visible l’estreta relació amb Figueres i l’Empordà

El muntatge se serveix de recursos visuals i de tecnologia immersiva en una “experiència sensorial”

Que la fotografia del germà mort anguniejava Salvador Dalí cada vegada que havia d’entrar al dormitori dels pares i se la trobava emmarcada damunt la tauleta de nit era una anècdota d’infància prou coneguda gràcies als escrits del mateix artista, que sovint es referiria a la relació complexa i turmentada amb aquell seu doble fantasmal que ja “presentava la inconfusible morfologia facial del geni”. Però potser fins ara no havíem tingut ocasió d’experimentar un temor semblant en afigurar-nos que entràvem a l’habitació del notari Salvador Dalí i Cufí i la seva dona, Felipa Domènech, i descobrir-hi el retrat ovalat d’aquell nadó amb la mirada velada per la melancolia, ben a prop de la reproducció del Crist de Velázquez que presidia el capçal del llit de matrimoni i que, temps a venir, també influiria tant en el pintor més rafaelesc de la modernitat. Les cases museu tenen aquesta funció una mica escruixidora: no pretenen evocar les vides que hi van tenir lloc, sinó mostrar-les, de manera que som alhora protagonistes i voyeurs dels records dels altres, encara que sovint siguin tan poc fiables com els del mateix Dalí. Normalment, els objectes, els mobles, les fotografies, la disposició de les estances i la seva atmosfera (la llum trèmula dels quinqués d’abans, el paper pintat de les parets) col·laboren a suggerir aquest efecte diguem-ne de resurrecció dels morts, però no totes les cases que certs estadants han fet memorables es conserven en prou bon estat ni amb la vaixella i l’aixovar intactes perquè siguin possibles aquesta classe d’encanteris.

A la casa del número 20 del carrer Monturiol de Figueres (avui, número 6) on va néixer Salvador Dalí a tres quarts de nou del vespre de l’11 de maig de 1904, com registra amb la seva obsessiva precisió a la Vida secreta, ha calgut un treball d’adequació a fons per transformar-la en un espai museïtzat. L’immoble, de tres plantes a més dels baixos, havia estat habitat fins fa relativament poc, i el seu estat era, doncs, acceptable, encara que ja hi no quedava ni rastre de la presència dels Dalí, que van deixar el domicili de l’entresòl i els baixos on el pare tenia la notaria quan l’artista no passava dels vuit anys per traslladar-se a la no gaire llunyana plaça de la Palmera, d’on daten algunes de les seves primeres obres mestres, com la Noia de Figueres, de 1926, amb aquell clatell fabulós d’una figura femenina absorta al balcó fent punta de boixets. De l’edifici original, a banda de la façana i el terrat esplèndid que donava al jardí de la marquesa de la Torre i vorejava tota la casa, coronat per una balustrada de pedra i des d’on el 1910 la família sencera (excepte Dalí, castigat per haver propinat una coça al cap a la seva germana, Anna Maria) observaria fascinada el pas fugaç del cometa Halley, només han perviscut les rajoles ceràmiques del paviment, amb aquelles sanefes i aquells jocs de floretes i simetries tan del gust de la burgesia del tombant del segle XIX al XX, a més de la cuina, tota d’obra, amb la pica de pedra i la finestreta per alimentar de llenya l’únic fogó disponible, però avui sense aquell tràfec de minyones de mans vermelles escorxant conills i rostint ronyons, tot barrejat “amb una mena d’acre sentor de cavall”. La distribució primigènia, en canvi, ha estat alterada per les necessitats dels veïns successius, i tampoc han sobreviscut els mobles de la primera llar dels Dalí a Figueres, que s’han hagut de recrear, allà on ha calgut, amb peces de la mateixa època.

Significa això que defraudarà les expectatives del visitant que s’hi acosti confiant a trobar-hi una immersió en el túnel del temps? Ni de bon tros. Hi ha museus que sorgeixen d’herències i col·leccions generoses, i d’altres que han de recórrer a la reconstrucció, l’enginy i, de més a més, a la gosadia. El director del Museu de l’Empordà i també de la Casa Natal, Eduard Bech, no pot ser més clar: “Aquí no s’hi exposa cap obra, sinó que s’expliquen continguts”, principalment els que serveixen per entendre la relació de Dalí amb Figueres i l’Empordà, un vincle que, encara que sembli incomprensible, afegeix Bech, no “havia quedat reflectit a cap espai museístic del món”. Tenia tot el sentit, doncs, que aquest deute “se saldés a casa de l’artista mateix”. També Gemma Adell, una de les responsables del guió museogràfic, posa l’accent en l’experiència sensorial i en la idea que “no és una visita a un lloc, sinó a una vida al llarg del temps, com una pel·lícula que apel·la més a les sensacions que no pas als coneixements”. Aquest propòsit es posa de manifest des de la primera sala, on veiem l’holograma del notari Dalí prenent possessió del nou despatx i escrivint a la seva promesa que acaba de guanyar divuit pessetes amb un parell d’escriptures que aviat els permetran casar-se. Amb aquesta escena que recrea l’ambient que nodrirà els primers anys del futur artista, i en què ja s’apunta l’efervescència cultural i política de la ciutat, comença un recorregut que avançarà des de la vida més íntima, un món femení de minyones, cuineres, mainaderes, tietes, àvies, mare i germana sota l’ombra colossal del pare, fins a la seva eclosió com a personatge públic, servint-se com cap altre creador abans que ell de les estratègies de la cultura de masses.

El procés va començar fa gairebé tres dècades, el 1995, quan l’Ajuntament de Figueres va comprar els baixos on hi havia hagut una botiga i una part de l’entresòl amb vista a preservar l’immoble que testimoniava el primer vincle de l’artista amb la ciutat. Van caldre altres adquisicions successives fins que l’immoble sencer va ser de titularitat municipal i se’n va poder abordar la rehabilitació en diverses fases, tant de la façana com de l’interior, i la redacció, el 2006, del primer projecte museogràfic, encomanat a Anna Capella, aleshores directora del Museu de l’Empordà, i Josep Playà, periodista i expert en l’obra de Dalí. Aquell primer esbós va quedar en suspens arran de la crisi del 2008, i el pas dels anys i les noves pràctiques museístiques van aconsellar la convocatòria d’un concurs per definir el muntatge i el discurs artístic. El projecte que va guanyar és de l’equip de Dani Freixas i ha estat executat per l’empresa Tururut, especialista en produccions audiovisuals i multimèdia, d’acord amb els continguts definits per un comitè d’experts, entre els quals el mateix Playà, Joan Cuscó o Jaume Santaló.

Si algú sent aversió per les pràctiques immersives, amb tendència a transformar l’obra d’art en pur espectacle, i el visitant, en una peça més de l’escenografia del dissenyador d’ambients, que estigui tranquil, que es deixi portar: l’experiència que proposa la Casa Natal és immersiva, però no intrusiva. S’hi respecta tot allò que se n’ha pogut preservar, i la resta es presenta amb una claredat narrativa i, al mateix temps, amb una diversitat de recursos encomiables, amb estratègies lumíniques, visuals i fins i tot abracadabrants, com els hologrames, les projeccions calidoscòpiques o l’obertura automàtica de portes, inesperades i secretes, que inviten a passar d’un espai a un altre sense que perdis mai el fil. Són imprescindibles, doncs, fins i tot per als que hi senten una antipatia no pas menor que a la realitat virtual, les audioguies que es dispensen a l’entrada, sense les quals, com dirà Eduard Bech, “és com visionar un documental amb el so apagat”.

Didàctic sense ser banal, el recorregut, en el qual s’alternen la veu de la narradora amb la del pintor i les seves sentències ditiràmbiques, proposa a la primera planta una immersió en el món dalinià des de la vessant íntima, familiar i genealògica, que passa també per la seva relació amb el món intel·lectual figuerenc, des de Joan Subias, que vivia al segon pis, o l’exòtica família Mates, del tercer, que havien estat emigrants a Buenos Aires, prenien mate, eren més rics i la filla dels quals, Úrsula, una de les inspiradores de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, tenia encaterinat el nen Dalí, fins al polític i mecenes Josep Puig Pujades o el company d’estudis Jaume Miravitlles, futur conseller de Propaganda de la República. És la part més evocativa de la visita, “un rebost de records”, com en diu Eduard Bech, amb vidrieres transformant-se de sobte en pantalles per projectar-hi les obres on l’artista va plasmar aquest univers privat (els retrats de la mainadera Llúcia, que els llegia contes abans d’anar a dormir; de la tieta Catalina, que dissenyava barrets i acabaria fent de mare; de la germana, tan present aquests primers anys i tan esborrada després, i del pare, sobretot, a qui Dalí “admirava i temia”), i recreacions d’espais mítics, com el del salonet de la galeria, des d’on a l’estiu arribava el so de la cobla que tocava a la Rambla, amb el perfum que hi escampaven els testos plens de lliris i nards i la cridòria de les gàbies on la mare criava canaris. Anna Maria Dalí recordaria que va ser damunt la taula d’aquesta galeria on el germà va fer el seu primer dibuix gratant el vernís de la fusta amb una forquilla: uns ànecs que prenen màgicament forma davant els ulls del visitant per efecte d’un delicat joc de llums.

El segon pis, on la narradora ens anuncia que “entrarem en la ment de Dalí”, és un espai de transició per explicar com la timidesa patològica de l’adolescent és superada gràcies a la relació amb Luis Buñuel i Federico García Lorca a Madrid i, sobretot, amb la irrupció de Gala i el grup surrealista en la seva vida. Sabrem, també, que és a partir de 1927 que es deixa créixer el bigoti, que arribarà a medir 25 centímetres de punta a punta. Les velles estances burgeses es transformen ara en un mapa de símbols, definit a base de llums làser i de neons, que ressegueixen les passions del jove Dalí pels assajos psicoanalítics de Freud, la relativitat d’Einstein, la quarta dimensió o la teoria de les catàstrofes. “La ciència és la meva única lectura –va afirmar–. Tot m’angunieja. La ciència, menys.” És també l’espai on se suggereix la resposta a la pregunta formulada en entrar a la casa: “Es pot conèixer l’origen d’un geni?” Segurament no, a menys que l’interessat se’n proclami, com Dalí, amb declaracions com ara “soc un ésser absurdament únic”, que fonamenten l’accés a l’última part del recorregut. Aquí es dona compte de l’experiència americana, el contacte amb Andy Warhol i Hollywood, travessant, de manera ben significativa, una teatral cortina de vellut vermell, rere la qual emergeix la vida pública, l’home espectacle amant de la publicitat, la fama, el diner (el bitllet enorme imprès a terra amb l’anagrama amb què va repudiar-lo Breton: “Avida Dollars”), i el ressò desaforat que se’n faran els mitjans de comunicació internacionals, incloses certes marques comercials que faran servir Dalí com a reclam popular, des de la marca de cotxes Datsun o la xocolata Larvin, fins a l’espanyolíssim conyac Veterano.

Geni o no, no se li podrà negar la creativitat desbordant ni la fastuosa contribució a l’imaginari empordanès, recreades al tercer i últim pis amb l’esclat visual de les tecnologies immersives, que transformen tota la planta en una simfonia de paisatges i quadres en moviment, des del mar de la badia de Portlligat i les formacions rocoses del Cap de Creu a la plana empordanesa que van inspirar tantes de les seves obres.

10.000 visitants
El camí per arribar a aquesta casa museu ha estat lent, ple d’entrebancs i algunes maldiences, però el resultat, amb una inversió total de 4,2 milions d’euros aportats tant per l’Ajuntament com pel Ministeri de Cultura, la Diputació de Girona i els Fons Feder, acaba sent tremendament suggeridor, i per a públics de totes les edats, des de gent gran a mainada de vuit anys i joves, com assenyala Eduard Bech, que constata que des de la inauguració, el passat 20 d’octubre, fins al 7 de gener, hi han passat més de deu mil persones.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.