En el país dels cecs...

Heus aquí una altra mostra d'un cert cinema de terror fet a l'Estat espanyol, sovint amb bones dosis de catalanitat a la producció i l'equip tècnic, que es vol presentar a si mateix com una aposta competitiva, d'aires cosmopolites, sense perdre alhora les seves marques d'identitat. Operació gairebé impossible –sobretot pel mimetisme i la dependència dels models forans–, aquesta estratègia va demostrar un cert punch a El orfanato, gràcies més que res a la capacitat faulista dels seus responsables. A Los ojos de Julia, però, les costures es veuen per tot arreu i el resultat és un pastitx sense cap misteri, innecessàriament solemne, massa predisposat als més arbitraris giravolts argumentals, i dotat d'un estil que ha esdevingut ja un no-estil, una mena d'elegància impostada que gairebé sempre amaga la incapacitat de posar en escena una història amb un mínim de rigor.

Aquí la cosa va d'una dona amb una malaltia als ulls que perd la seva germana, ja cega, en unes circumstàncies estranyes i s'obsessiona per a arribar al fons del cas. Hi ha una bona idea en aquest thriller aficionat als ensurts i els cops d'efecte: el personatge que es considera invisible, solitari i aïllat en el seu món, i que el director filma sempre de manera que no se'l vegi del tot, com si realment fos més una ombra que un home. Això no obstant, aquesta intuïció queda enfosquida quan es comprova que allò que es pretén és utilitzar-lo en l'enèsim gir de la trama. De la resta, només cal afegir que la pel·lícula és com el perruquí que sembla lluir Lluís Homar, aquest bon actor gairebé sempre desaprofitat (vegeu també Herois): un postís que mai no t'acabes de creure.