Problemes del cinema literari

Vaig pel carrer i llegeixo en un cartell d'aquesta pel·lícula: “Un clàssic per a les noves generacions”, o alguna cosa així. Suposo que es refereix al fet que aquesta nova versió de Jane Eyre no vol ser la típica adaptació literària de prestigi, amb vestits llargs i paisatges boirosos. Suposo també que per això s'ha contractat el director Cary Fukunaga i els actors Mia Wasikovska i, sobretot, Michael Fassbender, que pretenen atorgar una iconografia més contemporània a la gestualitat i el tractament d'aquest conte de fades a la inversa que és la novel·la de Charlotte Brontë. No gosen fer-ho del tot, però, i la pel·lícula pateix aquesta indefinició. D'una banda, es pretén potenciar el regust sinistre de la història original. D'una altra, el glamur de la jugada, i sobretot els cossos dels actors, ho deixen tot més aviat en una performance evanescent d'aparença tèrbola i rerefons d'allò més polit.

Relat sobre l'atracció sexual disfressada de fascinació pel misteri de la masculinitat, la novel·la situa l'heroïna com a centre i punt de vista des del que es contempla un món dominat pels homes. Fukunaga i Fassbender, en canvi, es resisteixen a cedir el seu lideratge i s'apoderen de cada escena, les tiranitzen totes i cada una, de manera que la millor part de la pel·lícula és potser aquella en la qual Wasikovska encara sent el buit del mascle com a fantasma. Quan aquest es fa carn, desapareix el misteri –Fassbender és un actor massa explícit per mantenir-lo— i queda la presència de l'actor, que transforma el personatge en un gegant tant d'una peça que no és creïble que pugui despertar la curiositat i el neguit de la dona. Desapareix, llavors, tota versemblança i aquesta nova Jane Eyre esdevé una adaptació més, una altra il·lustració sense ànima.