El poema, sempre l'habitacle

Recuperin, si els ve de gust, el llibre A hores petites, del sempre immens Joan Vinyoli, i tornin a llegir “El poema”. O escoltin-ne tan sols els últims versos: “[...] Ara el poema és un seguit de mots / que, del vell pòsit de dolor i sanglots / i crits de goig i sostingut anhel, / ha esdevingut en la negror del cel / llum polièdrica que ens consola a tots, / mudant la mort en delusori tel.” És talment així: el poema podria emetre i podria espargir aquesta llum polièdrica que ens consola a tots, de la mateixa manera que pot esdevenir decididament portentós en qualsevulla de les seves textures; d'aquest seu desplegat fecund que ens absorbeix (també a tots) en els embats més trepidants del temps per allò que té d'habitacle sense parets que ho engloba sempre tot, i també per una gènesi de sobreïxent que irradia amb força sobre l'arquitectura de la vida (la viscuda, la que vivim i la que viurem) i del món en majúscules. Justament això: el poema pot contenir la sang presa –presa d'embassada o presa de captiva?– i també (i posem-hi que sobretot) ens acosta i ens lliura a fluxos, tresqueres, vials, senders i corrents que jo diria que ni ens cal pretendre definir... El poeta Agustí Bartra ja va deixar escrit que “la poesia no es pot explicar; simplement, és”. I aquests versos, per exemple, del darrer llibre de Vinyet Panyella (Sitges, 1954) –Sang presa, premi Miquel de Palol 2011– poden ser també una magnífica apreciació en aquest ordre de coses: “[...] L'alba s'escriu en rosa / amb lletres de neó. / El meu neguit es filtra / en la llum de l'arbreda. / Al lloc de no retorn / floreixen els acants”.

No pas de manera fortuïta, Panyella inicia aquest seu viatge de sang presa amb l'escalf de dues cites escollides en clau de divisa: “L'art, mes enfants, c'est d'être absoluement soi-même” (Paul Verlaine) i ”Le coeur sec du créateur” (Albert Camus). Dues veus amb fondària –la paraula i el poema com a habitacle– que són l'embolcall idoni per a l'acolliment de les tres suites que conformen el volum: La grua del Liceu, Tercera illa de Böcklin i Sang presa. La primera neix d'un recorregut per la ciutat de Barcelona i conté indrets identificables, com ara la grua de Liceu, el restaurant i cafè+poesia Horiginal o el Cafè de l'Òpera; es tracta d'una suite diguem-ne urbana però que de seguida ensenya el que sempre suscita la poesia de Panyella: l'articulació d'un univers poètic que és concebut i que s'expandeix en i des de la convivència entre la interioritat i l'exterioritat (el binomi indissoluble paisatge interior-paisatge exterior), i això es fa present en molts contrastos intencionats de versos, com ara aquest “el glaç que senyoreja el meu jardí”, al costat de “fora, la llum tan cruel i alta de l'abril”... La segona suite –Tercera illa de Böcklin– és escrita íntegrament en memòria de Baltasar Porcel, amic personal i artístic de la poeta, el dia de la seva mort, a raig i d'una tirada; cosa poc habitual en la manera de fer de Panyella, perquè tots els seus llibres són escrits a pas lent i amb parsimònia en el temps (són llibres minuciosament lents i insistents)... I en la tercera suite, que dóna títol al volum, Sang presa, es concentren les essències de la seva poesia: ara més que mai, el poema és l'habitacle i al mateix temps aquest habitacle s'ha convertit en l'ànima o en una vèrtebra sense les quals la poesia no podria ni concebre's. Es referma la necessitat de voler viure en el convenciment que fora de la vida la poesia no existeix, i viceversa: que en tot cas la sang escrita fóra el triomf del poema.