‘Tempus fugit'

Pel meu ofici d'antiquari acostumo a visitar cases alienes on no sóc rebut per l'amfitrió sinó per la seva llarga ombra projectada en les seves vídues o fills, personatges a la recerca dels preus que valen les obres d'art que ha deixat l'estimat difunt. Potser per la impaciència de conèixer el meu veredicte em reben austerament, sense compliments, fins i tot, sovint, a l'hivern, ni em demanen si em vull treure l'abric. Llavors em disposo a recórrer un espai que no és el meu però que m'adono que tampoc és del tot el d'ells. Passadissos llargs i estrets amb gravats decoratius i bronzes francesos on aquests senyors que ara em reben de petits jugaven a pilota, sales àmplies de gust dubtós amb cortines estampades, passadíssimes de moda, i quadres desiguals.

Per sort, en molts d'aquests pisos la república independent de gust nòrdic i la seva moda barata i totalitzadora encara no han arribat. En canvi, veig menjadors de fustes nobles, pagats a terminis, que acabaran morint als Encants…

Més que el dormitori, l'espai sagrat sempre és el despatx i la biblioteca plena de llibres que mai no van ser llegits i bibelots horribles. Hi ha cases en què trobo l'escriptori tal com el va deixar el difunt. Quan ens morim deixem un record més o menys perdurable i coses materials que porten problemes. La meva feina és donar solucions mentre recordo la cèlebre frase de Virgili: “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus.” Llavors marxo amb les mans brutes de cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.