cultura

DISSOCI

ACIONS

Notícies de la congelació sentimental

En un mateix cap de setmana veig dues pel·lícules que s'ocupen del blindatge dels sentiments com a manera de subsistència en una societat cada cop més hostil. Dos gèneres ben diferents, la crònica negra i l'intimisme, però amb un denominador comú: el tractament esteticista de les imatges i el ritme lent i minuciós. La primera és Lo mejor de Eva, de Mariano Barroso –director de films tan memorables com ara Mi hermano del alma, Éxtasis i Los lobos de Washington–, que en aquesta ocasió s'aproxima al món de la justícia a través d'una jove jutgessa –interpretada per Leonor Watling, d'una bellesa impecable, mai acabada d'aprofitar a la pantalla– que ha de resoldre el seu primer cas de sang. Per antecedents familiars, ha basat carrera i vida en el bloqueig afectiu, cosa que aprofitaran els seus enemics per muntar-li un parany. La trama és prometedora, anem seguint bé uns ingredients atractius –interiors de disseny modern, el gigoló parany molt ben triat, uns dolents sofisticats, una víctima secundària que commou...–, però al final no ens escapem d'un producte més ben calculat que convincent, d'una intensitat emocional força més baixa que els inicis de Barroso.

Sense res a veure-hi, Shame arriba amb la publicitat de ser un plat fort i torbador, que tracta ni més ni menys que de l'addicció al sexe. És el director britànic Steve McQueen qui el cuina, després d'haver-se format en el món del vídeo i haver entrat al cinema amb Hunger (2008), que ja tenia per protagonista Michael Fassbender, ara catapultat a estrella de moda. Des de les primeres imatges s'imposa el tractament visual per damunt d'una història que trigarem a endevinar i, encara més, a notar-li la fibra dramàtica. Que n'hi ha, i molta. Però durant una llarga estona la càmera es limita a seguir un solitari pel Nova York de disseny, mentre acumula imatges de videoclip que parlen del seu malestar i de com utilitza el sexe per desfogar-se. Haurem d'esperar la irrupció de la germana –una esplèndida i ambigua Carey Mulligan– per implicar-nos en un boirós conflicte emocional, capaç d'atrapar-nos fins al final. A diferència del film de Barroso, Shame és dels que et van creixent per dins quan surts de la sala i amb el pas dels dies, quan les belles imatges s'evaporen i emergeix el fons, potent i vàlid.

Aquest és el perill de molt cinema actual, que la lentitud, la manca d'història i el càlcul visual de laboratori acabin produint més rebuig que addicció en l'espectador. Es pretén reflectir un món, que ja és ben nostre, on la gent té por del contacte directe, no s'arrisca amb les emocions, i tot intent de comunicació es basa en la no-verbalitat. A Shame els gestos i les mirades ho diuen tot, però el risc és encomanar tant de fred i tedi a qui s'ho mira, fins a l'extrem de desconnectar-lo del missatge.

Potser la dificultat narrativa és com denunciar la congelació sentimental sense congelar l'ànim del públic. Ara mateix, el cinema aposta per accions al ralentí, primers plans que maten la perspectiva i, sobretot, ambients d'hiperdisseny, com si uns decorats tan pulcres blindessin el cor dels personatges. Potser és el que el cinema ha après d'Almodóvar, especialista en interiors cridaners i planificador perfeccionista, fins que amb La piel que habito ha acabat ofegant l'ànima de la seva història. Sembla que hi hauria d'haver altres procediments per alertar sobre les hibernacions sense provocar refredats. Continuarem esperant alternatives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.