cultura

poets'

corner

Carlos Pujol

Carlos Pujol s'afegirà a la nòmina il·lustre de desapareguts doblement desapareguts

C


Sovint tinc la sensació que la relació del sistema literari català amb els escriptors del país que legítimament han optat pel castellà, es regeix per un criteri que té més a veure amb la síndrome d'Estocolm que amb l'avaluació literària real. Amb això vull dir que, de manera freqüent, es fa més ressò dels autors que adopten una actitud hostil, tèbia o displicent de cara a la llengua, la literatura i la cultura catalanes que dels que han contribuït a enriquir el seu entorn, a partir d'unes actuacions responsables i una obra excel·lent.

Aquesta reflexió, trista però certa, immediatament em porta a pensar en figures de la talla humana, intel·lectual i artística d'Enrique Badosa, Pepe Corredor-Matheos o Joaquín Marco, que mai, al meu entendre, han rebut el reconeixement que es mereixen. Després, hi ha finats com Rafael Santos Torroella o José Agustín Goytisolo, que, pel meu gust, estan massa relegats a l'oblit o sobreviuen en un segon terme. Ara Carlos Pujol s'afegirà a la nòmina il·lustre de desapareguts doblement desapareguts, perquè ha deixat d'existir físicament i ara cessarà la vida de la seva obra. En el cas concret de Carlos Pujol m'he quedat descol·locat davant la resposta suscitada pel seu traspàs recent. A banda d'algun article encertat de Valentí Puig, Lluís Maria Todó, Fernando Valls o David Castillo, la resposta ha estat francament feble, sobretot si la comparem amb la seva excel·lència com a poeta, narrador, prosista, assagista, teòric, crític i traductor. Això sí, la notícia, curta i de compromís, ha sortit a tots els mitjans. Es notava que la major part dels periodistes i comentaristes tocaven d'oïda i, com a màxim, havien furgat una mica a internet per assolir l'espai reglamentari. Un copet d'honor a l'esquena i cap a una altra cosa.

No s'hi val la típica coartada que Pujol portava la seva excel·lència artística amb una discreció absoluta i vivia d'una manera modesta i retirada. La realitat és la que és i la veritat també. El volum de la seva obra lírica reunida, Poemas (2007), arriba a les 544 pàgines i aplega 15 poemaris. Pujol és un dels constructors del poema llarg modern en castellà i poso les seves recreacions de la vida de Bernini i Browning com a testimonis. El conjunt de la seva narrativa, 13 novel·les (!) entre el 1981 i el 2011, és una contribució extraordinària a la reconducció moderna i exigent de la novel·la històrica tradicional. Quadernos de escritura (2009) és una petita joia que recull algunes de les reflexions teòriques més sensates i més intel·ligents que he llegit en molt de temps. Barcelona y sus vidas (2010) és un dels millors llibres que s'han escrit mai sobre la ciutat. Les seves traduccions de Dickinson, Hopkins, Marvell, Pascal, Baudelaire, Proust i Sales bé valdrien més d'una tesi doctoral.

Se'ns ha girat feina per posar-nos al dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.