òpera

Perills de la mirada

Narraboth, capità de la guàrdia que vigila Jochanaan, mira obsessivament Salome i ho paga amb la vida. També la mira Herodes, que insisteix a veure-la ballar, la qual cosa, com es pot fer constar de manera literal amb la mítica dansa dels set vels, és una manera de despullar-la. Herodes pagarà la satisfacció del seu desig havent de complir amb el desig terrible de Salome: el cap de Jochanaan, que, de fet, és la boca de Jochanaan, l'home que ella mira (ha passat de ser objecte de desig a ser-ne subjecte) sense que ell ni tan sols vulgui veure aquella que bescanta com a filla del vici. Mirar és perillós. No fer-ho, també: «A mi no m'has vist mai. Si m'haguessis mirat, m'hauries estimat», canta Salome mirant el cap tallat abans de besar-hi els llavis i de trobar-hi un gust amarg, que potser ho és de l'amor. A l'entorn del tema de la mirada, fent-hi una reflexió que implica l'espectador de qualsevol espectacle, gira en certa manera la posada en escena de Guy Joosten, que deu haver-se fet inevitablement polèmica al Liceu a partir del simple fet que transfigura l'escenari bíblic per crear un reflex actual d'un ambient de poderosos podrits en la corrupció, protegits per uns guardes de seguretat abillats com gàngsters de Tarantino, convençuts que tot pot pagar-se amb diners, com ara la carn jove de la qual abusen i que contribueixen a prostituir. Que protesti qui vulgui, però aquest muntatge, funcionant a nivell escenogràfic i pel que fa als moviments escènics, interroga amb sentit una obra per dir-nos alguna cosa del present que potser incomoda. Si la mirada ocupa la reflexió, no és estrany que, en relació amb un present ple d'imatges, hi hagi la presència d'un vídeo amb el qual se substitueix la tradicional dansa dels set vels. A través de les imatges del vídeo es vol fer visible alguna cosa escandalosa que no és la nuesa d'un cos. Què desvelen les imatges? L'abús de Salome per part d'Herodes. En tot cas, sí que és possible plantejar-se si certament es tracta d'una revelació i, malgrat que les imatges volen ser subtils, si cal explicitar alguna cosa que es pot entreveure. A la vegada, però, per què no recordar l'abús de tantes dones per homes que hi exerceixen un poder?

Tanmateix, a partir del mateix text decadentista d'Oscar Wilde que inspira el llibret de l'òpera immensa de Richard Strauss, Salome és una obra sobre el misteri de l'amor. I, potser més enllà de la posada en escena, això es transmet a través de l'art de Nina Stemme, que arriba a la seva expressió culminant en l'escena final amb el cap de Jochanaan. Pletòrica de recursos vocals i dramàtics, intensament expressiva i definitivament commovedora, la soprano sueca és la justa triomfadora d'aquest muntatge: és una grandíssima Salome.

Autor: Richard Strauss. Llibret de Hedwig Lachmann basat en l'obra Salome, d'Oscar Wilde. Direcció musical: Michael Boder Direcció escènica: Guy Joosten Intèrprets Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Mark Delavan, Stefan Heibach, etc. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Dia i lloc: 22 de juny. Liceu. Barcelona


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.