Després d’una primera acció impactant i amb una resposta aclaparadora, com va ser el col·lapse de l’aeroport del Prat, molta gent es preguntava on s’havien amagat els impulsors de Tsunami Democràtic. De fet, amagats ho han estat sempre perquè el seu èxit es basa en això, en l’anonimat, que cou tant a les clavegueres de l’Estat. El Tsunami no ha deixat mai de comunicar-se però començava a haver-hi una remor reclamant més accions.I ja hi ha noves cites marcades al calendari, en què es manté aquella aura enigmàtica que té els ciutadans enganxats. Només calia veure com la gent anava de bòlit aquests dies buscant el famós codi QR que els permetés obrir l’aplicació de mòbil.

El Tsunami s’ha convertit en un fenomen, i els seus seguidors es compten per centenars de milers. I el seu èxit rau en mèrits propis però, també, perquè ara mateix no hi ha cap lideratge més enllà del que virtualment ells exerceixen, en un context en què la gent vol sortir al carrer i demostrar la seva indignació. Perquè hi ha ganes de sentir-se útil i no un mer espectador del que decideixen els altres. Hi ha el convenciment que cal posar l’Estat en escac perquè la porta del diàleg està tancada i barrada. S’ha perdut la por a la repressió i a la violència policial. I, davant de tot això, el Tsunami és un oasi al mig de desert. Hi hagi qui hi hagi al darrere, són ara el gran referent de la ciutadania. I no acabo de tenir clar si això és bo o dolent.