Opinió

Tribuna

Viure com una vol

“Què es pot fer davant la pròpia finitud? Intentar no caure en el relativisme, el consumisme, l’hedonisme i la permissivitat. Amb això ja n’hi hauria prou

Durant més de 3 anys vaig rebutjar fer qualsevol exposició en públic perquè no hi havia procés de diàleg, m’agradava molt més parlar amb algú, captar els matisos de l’altre (si no l’entenc, insistir en la seva explicació; si hi estic en desacord, explicar el meu punt de vista). Creia sobretot en el diàleg, en allò de construir la veritat entre dos; en canvi, la conferència o exposició significa exposar-se i també donar-se més importància que als altres: et situa en un estat de preeminència que és el causant de dues de les més freqüents malalties que pateix la gent d’escenari: que es creuen més interessants del que són, i que acaben escoltant-se massa i estant massa d’acord amb ells mateixos.

També és cert que de vegades això passa simplement per avorriment. Una es pot trobar amb persones que no saben què dir, que no saben què preguntar, i es fa mestressa del silenci. O, com en moltes presentacions, hi ha un senyor molt entès, que no ha llegit el llibre, que no pensa comprar-lo, però que aprofita per fer un minidiscurs, sense cap pregunta clara, per la simple satisfacció de tenir un auditori. Caldria estudiar les intervencions masculines i femenines, l’ocupació de l’espai públic, com les dones, majoritàriament, si han de parlar, s’han pensat la pregunta, ocupen el mínim espai d’atenció possible i només s’autoritzen a parlar si han llegit el llibre que es presenta.

Però tornant a l’excés de mania autoreferencial, me’n vaig adonar en la presentació d’un llibre de poesia de Tess Gallagher. Aquesta senyora és poeta, narradora, assagista, guionista i traductora; autora de diversos llibres poètics, ha estat becada per la fundació Guggenheim. A més, ha rebut premis com el Maxine Cushing Gray i Elliston Award, i és doctora honorària del Whitman College. Quan va presentar el seu llibre de poemes, per deferència i generositat, va convidar el traductor de l’obra, que per molts mèrits que tingués no podia fer el que va fer: passar-se l’hora parlant d’ell, de com li agradava la poesia, de les dificultats que havia tingut amb tal o qual mot, i la pobra Tess Gallagher, que havia vingut des dels Estats Units, es va limitar a somriure. El traductor de Tess Gallagher va oblidar les paraules de Jorge Wagensberg: “El traductor és un heroi la principal proesa del qual és passar desapercebut. Com més oblidat, més heroic.” En canvi, cap de nosaltres vam oblidar ni un moment que no era l’autor de l’obra.

Crec que la necessitat d’admiració és una desviació d’afecte mal entesa. I que és molt millor entendre que mai serem del tot estimats. Viure com a éssers humans significa, sempre, que quan passem comptes, ens acabi sortint un balanç, poc o molt, una mica pobre. Els absoluts de reconeixement, admiració i amor bocabadat potser els trobarem al cel –tot i que sospito que nostre senyor pot ser més egòlatra que nosaltres–, però si els busquem en vida correm el perill de convertir-nos en uns éssers guerxos, autoreferencials i cecs per veure el rostre de l’altre. L’ésser humà es pot definir com a criatura simbòlica, poètica i ètica, generadora de significats explícits i exploradora de significats ocults, i també com l’ésser aquell amb una necessitat infinita d’amor, i com algú sempre una mica insatisfet. Aterrit perquè un dia haurà de morir. Som l’única criatura que sap que ha de morir i som també l’ésser aquell que parla, que narra, que inventa, que confabula. Quantes històries inventem i quantes vegades ens enamorem per oblidar la mort.

Què es pot fer davant la pròpia finitud? Intentar no caure en el relativisme, el consumisme, l’hedonisme i la permissivitat. Amb això ja n’hi hauria prou. Relativisme és que no hi ha veritats ni referents clars. Consumisme és l’afany de tenir i no de ser. Com deia Erich Fromm, l’hedonisme és el culte a la comoditat, als plaers. I la permissivitat és deixar de banda la cultura de l’esforç i l’autoexigència. Cosa que hem vist tant i tan sovint en aquesta època de pandèmia. I la cultura de l’esforç, l’autoexigència són importants per llegir, per mirar de fer un ús apropiat i, si pot ser, elevat de la nostra llengua.

Ara faig tota mena d’intervencions en públic però intentant no oblidar mai que l’amor i el reconeixement el tinc a casa, i que només soc algú que mira de remar a favor dels llibres i de les paraules. I aprenc a callar i a escoltar, i a mirar de viure tal com vull fer-ho: amb el màxim d’hores possible sola i en la meva biblioteca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.