Si diumenge al vespre no vau veure el capítol d’Els meus fills, de la Gemma Nierga, feu-me cas i aneu a TV3 a la carta, al web del programa, en el primer moment que tingueu disponible. Passeu cinquanta minuts amb en Mamadou i en Pere i les seves mares, la Binta i l’Antònia, i amb el bon treball periodístic de la conductora. No us en penedireu. Mamadou Dambelle: quan el meu fill neix cec, és el títol. Per emprenyats que estigueu amb el món, us hi reconciliareu. Per hiperventilats que us mantingui la imbecil·litat regnant, us relaxareu. Per destrempats que us hagin deixat els vostres dirigents, recuperareu el nervi. Per poc dotats que estigueu de sentit de l’humor, esclafireu una rialla. Per molt que us costi plorar deixareu anar una llàgrima d’alegria, de tristesa, d’esperança, d’orgull, de confiança en l’espècie humana. Ja triareu si us quedeu en el moment Mamadou quan explica que no vol que el planyin, o quan retreu a la mare la sobreprotecció a què sovint el sotmet, o quan reconeix que són més feliços des que els pares s’han separat i s’han quedat els quatre germans sols amb la mare. O ja triareu si us quedeu en el moment Pere, que sap que el sentit més important és el sentit de l’humor, que no s’operaria perquè és feliç en la seva ceguesa i que canta els gols de l’Olot per la ràdio com el més posseït dels locutors. Cecs. Adolescents. Amics. Estimen la vida, es veuen un futur i et reconcilien amb l’espècie.