Opinió

Raça humana

Sembla que es jutgi la víctima

L’atac: diumenge 3 de febrer del 2019, a la matinada, tres homes la violen brutalment en una nau abandonada de Sabadell, sis més són en el lloc dels fets i no mouen ni un dit per impedir-ho, ella té 18 anys i presenta denúncia. El judici: dimarts 6 d’abril del 2021, a l’Audiència de Barcelona, contra nou joves acusats d’agressió sexual o de consentir-la amb la seva indiferència. La jove: explica que tot va passar contra la seva voluntat, que estava molt espantada, que ells eren forts i la van immobilitzar, que no podia demanar ajuda, que els va suplicar que la deixessin estar i no diria res. El fiscal: interromp sovint l’exposició amb inquisicions dures i reiterades que donen a entendre que qüestiona la seva versió: Quan diu violència a què es refereix?, No va demanar ajuda?, Va intentar escapar?, Recorda si va ejacular?, Recorda la seva cara?, N’està segura, d’això? El veredicte: atmosfera adusta, no gens empàtica per a qui ha de narrar –reviure– el malson. Preguntes que semblen dubtar de la víctima, algunes probablement necessàries per afermar el relat, i en aquest cas haurien de ser formulades amb sensibilitat, però altres de prescindibles: quin sentit té insistir en l’ejaculació si els informes mèdics ja ho documenten? O obstinar-se en la capacitat de resistència quan ella ja havia declarat que temia per la seva vida? S’hauria de fer l’heroïna per mantenir intacta la seva innocència i credibilitat? És evident que encara es mouen molts prejudicis més o menys conscients darrere una actuació que es té per neutra quan ens enfrontem a la violència masclista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.