Quan veus la nòmina d’un metge jove posada al costat d’una d’un veterà constates que fa molts anys que aquells que manen són molt lluny de la realitat. Fa temps que tinc calfreds d’imaginar en quin estat físic pot estar un cirurgià que acaba d’empalmar una guàrdia de 24 hores amb una jornada rutinària. M’esgarrifo quan veig com malpaguen als investigadors que acaben fent cua per marxar a l’estranger. I tot plegat se’m transforma en irritació quan observo que les facultats de medicina mantenen el llistó tan alt que només en poden sortir un grapadet dels “millors”. Però és que no només de l’excel·lència ha de viure el país. Seria molt més fàcil edificar-lo damunt del sentit comú i tenir metges ben pagats.