Opinió

TRIBUNA

Venen eleccions

“No podem estar perduts indefinidament, hem de reorientar-nos. Hem d’evitar la naturalització del retorn a l’autonomisme
“La posició rupturista hauria de ser la premissa per agafar una orientació que generi possibilitats subversives, condició ineludible per fer un canvi de paradigma

El llarg itinerari que Catalunya va recórrer durant una dècada i que va culminar l’1-O del 2017 va deixar una destinació oberta. Alguns ens han volgut convèncer que el viatge s’ha acabat, ens demanen que abandonem a mitja ruta i que renunciem als nostres objectius de país. Però de cap manera hem de creure’ns que la solució sigui desistir. Certament, els resultats del procés català han estat dramàtics per a nosaltres, però alhora no hem d’obviar els perills de continuar amb les polítiques actuals. La falta de cohesió i de lideratges ha alimentat l’escepticisme i ha creat un clima de desengany i confusió generalitzada.

Insospitadament, hem arribat al punt que qualsevol intent de reprendre la lluita per la independència es mira amb incredulitat i es qualifica d’utòpic. Ens ho han volgut fer creure perquè continuar-la segueix demanant la mateixa resposta, el trencament radical amb el projecte autonomista. El fet és que no podem estar perduts indefinidament, hem de reorientar-nos. Hem d’evitar la naturalització del retorn a l’autonomisme.

La incapacitat d’un ampli sector de la classe política per fer autocrítica, per abandonar les dissensions internes, les contradiccions i la falta de decisions compartides ens ha anat esllavissant cap a les formes més baixes de l’independentisme. “La no col·laboració amb el mal és un deure tan important com la col·laboració amb el bé”, deia Gandhi; en canvi, hem acabat veient com els partits independentistes expressaven, per activa o per passiva, complicitats amb els partits que es neguen a reconèixer el dret a l’autodeterminació. Hem presenciat com s’ha asfixiat l’impuls de la societat civil i seria trist veure com s’ofega encara més a mesura que passa el temps si no tenim capacitat de reacció.

Ens hauria de fer reaccionar l’ascens real i perillós d’una catalanofòbia manifestament creixent, cada dia més descarada, que afecta tots els àmbits del nostre país i que va minant-ne el futur. El tractament policial o penal de tot el que és polític no pot continuar creixent: els ciberatacs, els pagaments amb fons reservats per aconseguir falses inculpacions, la policia patriòtica, les amenaces judicials, els atacs constants als nostres drets lingüístics, la persecució de la llibertat d’expressió, la criminalització del moviment independentista... Mentrestant, ja tenim 3.400 persones represaliades, que continuen esperant; per dignitat, no ho hauríem de permetre. Si desistim davant de l’opressor vol dir que no el considerem opressor. Que es vagi estenent l’immobilisme i la passivitat és l’arma més gran que tenim contra nosaltres.

Des de la societat civil sabem que la independència no és gratuïta i ho vam demostrar amb coratge optant per la salvaguarda d’allò més irrenunciable: la justícia i la llibertat. Des d’un inici el protagonisme l’ha tingut la gent al carrer; sabem que cal estar disposats a assumir reptes per construir el futur, per això no ens podem abatre ni renunciar a viure oberts a l’anhel d’un país nou. La ciutadania pot comprendre les forces i els límits de les formacions polítiques, però això no justifica que se centrin únicament en controvèrsies cap a les lògiques de partit que col·lapsen l’independentisme, amb una agenda política que no preveu actuacions de pes i que, fins i tot, sovint ens avergonyeix. Diuen que és més fàcil defensar els interessos que els valors, potser per això partits i ciutadania estan agafant camins divergents. A hores d’ara, els interessos partidistes ja no coincideixen amb la lluita per la sobirania que encara desitja la ciutadania. El canvi real serà possible quan es vagi esgotant el caïnisme i el càlcul interessat dels partits, i alhora es reprengui amb força la mobilització ciutadana que ha tingut sempre la dinàmica de la gratuïtat.

Per això, és necessari que despleguem formes de participació d’abast col·lectiu que no suposin gravitar en la mateixa òrbita dels partits. Voldria pensar que començarem a gestar una etapa que farà de l’esfera pública un lloc de protecció dels drets més fonamentals sempre amenaçats, un àmbit pensat des de valors profundament democràtics. D’ara endavant, doncs, les actuacions haurien de portar la llavor de la confrontació, que no és sinònima de bel·ligerància o de violència, però sí del combat de la inactivitat.

D’aquí a unes setmanes tornarem a votar. Si realment volem fer un canvi que obri una porta al futur, l’ofensiva que ens toca emprendre ara és la protesta i la reivindicació; coordinant accions per fer-ho possible en una aposta clara per interrompre inèrcies. La posició rupturista hauria de ser, per tant, la premissa per agafar una orientació que generi possibilitats subversives, condició ineludible per fer un canvi de paradigma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.