Opinió

De set en set

L’expertesa, la paraulota

Només hi vaig a parar obligada per les circumstàncies, que són traïdores i la posen en boca fins i tot de bona gent, però cada vegada que la trobo, la paraulota endimoniada, encara més presumida que l’‘excel·lència’, em venen unes ganes boges d’agafar el gaiato i nuar-me un mocador al cap, com feia l’avi, i anar-me’n al camp a esclovellar pèsols o, millor encara, a bufar pixallits perquè es disgreguin a l’aire, uns cabells d’àngel rústics que et fugien barrejats amb el pol·len i la llum de mitja tarda com les esperances vanes. L’expertesa, al capdavall, no és sinó haver après a acollir la transitorietat i el dubte, i entendre el passeig que porta de l’una a l’altre, com un temps guanyat al dogmatisme, que és l’aprenentatge més útil que et donen els anys, excepte si ocupes una conselleria i fas servir la parauleta a tort i a dret per fer veure que et mereixes el càrrec (“l’expertesa soc jo”), o si dirigeixes un despatx de “director creatiu”, com en diuen ara, perquè els eslògans facin una mica el paper de les cheerleaders quan el partit s’atura: un entreteniment de pompons i faldilletes. L’expertesa era allò que ja sabien els nostres avis sense que vingués un candidat amb un programa electoral o una senyoreta espitregada a animar-te amb un “hurra!” mentre, inevitablement, fracassaves. Sinònim més aviat de mitjania consensuada, només se la creuen els que mai no han esclovellat pèsols ni s’han nuat un mocador d’aquells planxats a ferro roent a la closca pelada, que la gent de poble s’ajustaven amb tanta gràcia al cap, que baixava Déu i es prostrava de genolls davant d’ells amb un “amén”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.