Opinió

L’estiueig

La gent benestant de ciutat anaven a passar l’estiu a llocs de muntanya per canviar d’aires

A començaments del segle XX l’estiueig consistia bàsicament a anar a prendre les aigües. La gent benestant de ciutat anaven a passar l’estiu a llocs de muntanya per canviar d’aires o s’instal·laven a pobles amb balnearis per fer salut. Per conèixer l’impacte que va representar aquest tarannà només cal passejar per Caldes de Malavella i contemplar les cases senyorials de caire modernista que es van edificar al voltant del balneari Prat o del Vichy Catalan. Fins i tot es va construir un centre recreatiu, Casino Unió, espai on els estiuejants jugaven a cartes i debatien sobre política, finances, llengua. A Santa Coloma de Farners també eren conegudes les aigües termals degudament aprofitades pel balneari Termas Orion. El 1913, aquest balneari tenia quatre banyeres i ja disposava d’un metge director. Sant Hilari Sacalm disposava ni més ni menys que de vint hotels. Aquest costum va ser un revulsiu per a l’economia, el comerç i els habitants d’aquestes poblacions, que fins llavors vivien principalment de la pagesia i de les feines al bosc. Moltes persones a l’estiu feien temporada servint als hotels, fent de cuineres, de cambreres, de serenos, de mainaderes. La resta de l’any treballaven en tasques del camp, anant a segar, a la verema, a collir avellanes. A la capital de la Selva, que en aquesta època tenia 4.705 habitants, hi havia dotze confiteries, entre les quals els productors de les famoses teules que es venien com uns postres de primer ordre i d’exquisit sabor. Era una delícia per als estiuejants poder obsequiar familiars i amics amb capses de llauna plenes d’aquestes delicioses i preuades galetes. Als acabaments d’estiu, era costum celebrar el comiat. Els estiuejants de Santa Coloma pujaven a passar el dia al paratge de Farners. Paraven la taula al porxo de l’ermita amb un tauló ample damunt de cavallets i allà degustaven les menges que havien preparat. La quitxalla estirava la corda tot fent repicar la campana, pujava al castell i al Turó del Vent amb la companyia dels grans i jugava a enfilar-se per les peculiars roques granítiques que proliferen per l’entorn. Aquesta sortida era el senyal inequívoc que s’acostava el retorn cap a la vida de ciutat. Aquest estiueig, d’una determinada classe social, forma part de la història i la cultura del nostre país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.