Opinió

Tribuna

Allò que passa

“Quan un governant és massa sincer, aviat serà una molèstia, perquè una gran part del poble vol viure en una aixecada de camisa constant, encara que diguin el contrari
“A casa nostra només funcionen les paraules del protagonista d’‘El comediant’, de Thomas Bernhard, quan diu: “Al veritable artista se’l llança a la cuneta, però al farsant, a l’inútil, tots li van al darrere; s’inclinen amb reverència davant el xarlatà”

Es pot ensarronar durant molt de temps tot un poble? El fet que, malgrat enganys i manipulacions diverses, hi hagi una bona part de gent que continuï votant l’ensarronador demostra que la resposta a la pregunta suara dita és que, efectivament, es pot i es continua fent.

Hi ha tot de grans veritats en política que sovint se solen oblidar. Per exemple: quan ens trobem amb un candidat a la trona que es manté ferm en la paraula donada, se’l rifaran, tant els del propi partit com els votants.

Quan un governant és massa sincer, aviat serà una molèstia, perquè una gran part del poble vol viure en una aixecada de camisa constant, encara que diguin el contrari. Són molts que no volen pas perdre la cerveseta, les vacances, les pantalletes i la il·lusió de viure en un món ple de falses fantasies.

Al capdavall, no oblidem l’afirmació de Maquiavel (sempre Maquiavel, tan citat i tan poc llegit) al capítol XVII d’“El príncep”: “Dels homes, en general, es pot dir que són: ingrats, volubles, fingidors i encobridors, covards davant dels perills i àvids de profits.” Tant els qui volen manar com els qui es queixen dels qui manen.

Édouard Balladur deia que el poble no és cínic i que no vol que se l’enganyi, que els polítics mantinguin les promeses fetes. Però Balladur, tot i segurament tenir raó, té un inconvenient notable: no és català. I pel que hem viscut del 2017 ençà, ens adonem que, almenys, el poble català cau fascinat davant qualsevol comèdia matussera.

Si hom no es doblega davant el pensament dominant, es mostra crític i surt del pensament oficial, se’l calumniarà públicament i se li enviaran tot de personatges sinistres conxorxats per trair-lo i, si pot ser, fer-lo fonedís de l’arena política.

Si un idealista que persegueix ser home d’estat (parlem d’un estat català, lògicament) es refia d’un tercer i li revela els seus pensaments més profunds tot explicant-li com els vol dur a terme, aviat tindrà l’esquena farcida de punyals i serà envoltat de mentides, doble joc i redoblades traïcions de presumptes fidels a la seva causa.

D’aquesta manera es va responent la pregunta inicial. A casa nostra, ara mateix, només funcionen les paraules del protagonista d’El comediant, de Thomas Bernhard, quan diu: “Al veritable artista se’l llança a la cuneta, però al farsant, a l’inútil, tots li van al darrere; s’inclinen amb reverència davant el xarlatà.” I podem substituir artista per qualsevol altre individu amb notorietat que us plagui.

El 1922, ara ja fa més de cent anys, el jovent nacionalista català tenia les coses més clares que no pas ara. Manuel Carrasco i Formiguera deia aleshores: “Pensem bé el que cal fer i fem-ho. No n’hi ha prou de bescantar els altres; Catalunya ha de poder i voler demostrar que és un poble digne d’aconseguir la seva independència.” Potser mai com fins ara hem estat tan allunyats d’aquestes paraules.

Aquests darrers dies s’ha parlat d’Irlanda i de la seva independència. Una ànima il·luminada ha arribat a escriure que “Catalunya i Irlanda són dos països amb molts lligams, semblances i paral·lelismes”. En realitat, res de tot plegat és com s’ha dit.

Quantes notícies sentim cada dia sobre Irlanda als mitjans públics de comunicació? En canvi, no parem de rebre informació d’arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica Llatina. On són els lligams aquí?

Sí que va existir, fa també una centúria, la fascinació per la lluita d’independència irlandesa. Fins i tot es va crear el partit Nosaltres Sols, que volia ser un mirall del Sinn Féin d’aleshores.

Nosaltres Sols no va aconseguir prendre peu. El separatisme només va començar a créixer un cop Franco va arribar al poder. És així de trist. Els catalans vam fer una Renaixença patriòtica cultural i lingüística exemplar, però ens vam oblidar la política. Els irlandesos van fer el mateix, però es van oblidar la llengua.

Nosaltres Sols va publicar l’any 1932 un opuscle titulat Per la pàtria i per la llibertat. Allà, s’hi deixen anar dues preguntes encara vigents als nostres dies: “Regna a Catalunya un alt pensament col·lectiu de consciència de la pròpia dignitat nacional? I segona: “Existeix a la nostra terra un estat psíquic sentimental de desig abassegador de redimir-se de la situació denigrant de poble dominat i esclau, i fer entrar Catalunya en el concert de nacions lliures del món?”

Mentre mirem de respondre aquestes preguntes, continuem amb la distracció de l’amnistia, el traspàs de Rodalies, el relator i una futura consulta que probablement es farà la setmana dels tres dijous.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.