Opinió

Any Vayreda

Tota l’obra de Montserrat Vayreda regalima d’interessos vitals i literaris

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Montserrat Vayreda Trullol (1924-2024), que haurà de servir per posar el focus en la nostra escriptora, poeta, articulista, biògrafa i autora d’alguns dels llibres més representatius sobre els paisatges, la geografia i la història de l’Empordà. M’alegra el recordatori homenatge a la seva obra, i també perquè va ser una de les nostres amigues més notables. Amb ella i altres amics vam córrer i viatjar a llocs inoblidables: pel país nostrat, per Provença, Itàlia (de cap a cap), Grècia, Israel... Davant dels grans paisatges la Montserrat es transformava, i davant la seva terra natal encara més, aquí hi trobava el motiu de creació literària: la gent, l’espai urbà, la història, els costums i tradicions, els mites… tot com un desplegament d’ella mateixa.

La Montserrat se sorprenia de tot, tot li interessava, de tot en feia qüestió (de vegades massa, ja ho puc dir). N’havíem parlat sovint, i sempre arribava l’acord: quan no tinguem curiositat, quan les coses ja no ens interessin, és que estarem morts. Anava carregada de paperets que es posava i treia de les butxaques per fer una anotació aquí, una correcció allà, canviar una rima, posar una coma. “El que jo vull –deia– és lligar a la perfecció estrofa rere estrofa, impregnar cada vers de música, resplendent de colors, ardent d’imatges.” El seu esforç era callat i, tanmateix, apassionat. Això que escrigué podria ser el seu testament vital: “Qui no sap sorprendre’s davant la bellesa i la presència novadora de la realitat, davant la sacralitat de cada moment, és que no sap viure. Cal estimar el món en cada instant, estimar-lo de manera tan conseqüent que arribi un dia que puguem dir amb total seguretat que hem viscut.” Tota la seva obra regalima d’interessos vitals i literaris: la natura, el país, el món dels infants, les reflexions sobre el pas del temps i la mort, les creences, obra curulla d’una visió optimista i esperançada de la vida, traspassada sovint d’una finíssima ironia. En l’enterrament al cementiri del seu Lladó natal, el novembre de 2006, vaig recordar el passatge on Orfeu, aquell músic encantador de feres, convida a no plorar la mort dels poetes: “Feu veure que ploreu, amics, que els poetes només fan veure que es moren.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.