Ara és ahir i avui és demà. Silencis per recordar, moments d’enyorança, temps de pèrdues que ens punxen el cor, bàlsam de fotografies, les nostres mans entrellaçades, i l’amor que mai s’acaba. Temps era temps. Obrim els ulls, és l’hora de matinar, que el dia no és tan llarg com sembla i, amb respecte, ens dona temps de mirar-nos al mirall i marxem de casa, que també ens agrada. Obrim cada dia una nova finestra i cadascú la pinta d’una forma diferent, per fer d’un dia un ahir, i d’un ara un demà. I quan ja ens regalen molts pastissos a sobre de la taula, amb orgull o consol seguim endavant, amb il·lusió i resignació, perquè estimar-nos els uns als altres és màgic.