Aquest home que es diu Jordi (Jorge) però que es fa dir Francesc, que fa cara de bona persona i segur que en deu ser –tot i que l'experiència recent ens diu que ni de les més nobles trajectòries ens podem refiar, quin desconcert, quin gran desencís!–, que tracta les coses properes a la divinitat com si fossin afers mundans, que qualsevol dia s'arremangarà les faldilles de mossèn per xutar la pilota en un partit improvisat sobre l'empedrat lluent de pluja a la Roma eterna, aquest home de somriure ample i paraula amable va pel camí de canviar aquest món atribolat, aquesta humanitat que se sent cansada, molt més del que el seu gest valent, el seu verb decidit i la seva paraula clara mai haurien pogut imaginar. Amén!