Que una persona amb la cultura i la sensibilitat de Josep Palau i Fabre demanés de visitar la Seu Vella durant una breu estada a Lleida el novembre del 1991 no tenia res d'estrany. Però no va semblar commoure's per la desolació de la nau central buida, devastada. Ni es va deixar impressionar pels finestrals del claustre. El seu rostre sever es va anar enfosquint fins a demanar que el deixessin sol amb els seus fantasmes. Cinquanta anys enrere, el gran amic de Picasso era un presoner més en aquell delirant camp de concentració. Va tornar a sentir el fred terrible que calava els ossos, i el sinistre soroll dels trets a l'alba. La Seu Vella és més que un monument. És un símbol, una icona ètica i estètica que vol ser patrimoni de la humanitat.